L’actor Guillem Vizcaíno es fa seu el públic abans que deixi anar cap baldufa. Només amb l’entrada al Jardí de la Casa Rull, rossegant una herba a la boca, i fent servir monosíl·labs com un pastor conversa amb el seu ramat. Desmanegat, com perdut del temps i l’espai només perseguint la fantasia de les baldufes rodant sobre el seu propi eix, fent els vols més increïbles.

En un exercici de destresa malabarista com és el cas, cal posar un pes específic perquè atrapi l’ànima de l’espectador. L’atenció està garantida amb la dificultat dels números. Però sense un personatge, o algun element que arreli al cor de l’espectador queda com un repetitiu exercici de virtuosisme. També al Trapezi va venir El Senyor de les baldufes (amagat sota un nom artístic cacofònic m’hi jugaria un pèsol que és el mateix actor d’Es Tro) que va sorpendre però va sonar distant. Ara, en canvi, aquella ingenuïtat el fa transparent i de gran profunditat absurda (una mena de Tot esperant Godot que es distreu fent estirar les cordes….).

Es nota la mà de Tomeu Amer (Peix) en la mirada externa. Perquè de ser un exercici d’exhibicionisme acba atrapant per una organicitat ben terrenal, Com el Pelat de Joan Català, per citar una referència consesuada. L’actor,a més, se’l veu còmode en aquets paper de pastor desvagat, que va posant a prova la perícia i que s’encurioseix per les circumstàncies més trivials de la Natura (com trobar la cria d’ocell al niu, indagar sobre la diferent sonoritat de les baldufes o jugar a què la peça rodi canaló avall, amb el suport del públic, que hi juga divertit i sense saber ben bé, com relacionar-s’hi amb aquell personatge senzill i inquietant alhora.