Hi ha una peixera al centre de l’escenari que fa glu-glu. La peixera és com un jardí ple d’aigua. El so i la il·luminació hi reblen l’efecte que la metàfora exigeix. Que Europa fa aigües, no és cap descoberta. Només cal observar les cares de pasqua dels qui els ha tocat anar davant intentant aturar cadascun dels flagells —més que de les crisis— que assoten el vell continent des de que va dir adéu al segle XX: el crac immobiliari, el crac climàtic, el crac dels refugiats, el crac energètic que ha desbocat la fera ferotge de l’imperialisme de la miggammada Z de Vladímir Putin…

Per això, la recuperació de l’obra «El jardí», de Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) —que es va estrenar a principis del 2021 en una residència de Centaure Produccions a la Sala Beckett— ressona ara, recuperada a l’antiga Seca, encara amb més inquietud, amb més neguit i amb més vivesa que fa un any mig quan Europa encara reposava en un jardí endormiscat, assotat aleshores pel moment més àlgid de la plaga del coronavirus.

El teatre de Lluïsa Cunillé no dóna mai ni les claus ni la contrassenya per obrir el cadenat de tot el que amaga en el seu interior. Cal forçar el pany, com un serraller d’urgències, per trobar el punt en el qual el bombí cedeix. I un cop obert l’enigma, el ventall d’interpretacions, per descomptat, pot ser múltiple.

És el que passa amb «El jardí» on dos personatges —una empleada de parcs i jardins i una assistenta social de l’Ajuntament— porten els espectadors des de la vulgaritat de la burocràcia municipal i la neteja dels parterres fins a les entranyes de la vergonya de l’Europa del segle XX. Des de Barcelona a Polònia i de Polònia a Ambsterdam amb el miratge de la nova Alemanya.

¿És possible un salt mortal com aquest només amb dues veus i setanta minuts d’un diàleg estàticament suggerent malgrat la seva pàtina tenebrosa, fet exclusivament tête-a-tête, amb acotacions dramàtiques d’autoria incloses, com aquell qui no vol dir res, ni que digui molt, a cops de preguntes òbvies sobre fets personals i aparentment intranscendents farcits d’interrogants?

Sí. Cal dir que sí, que és possible sempre que els dos personatges estiguin en mans de dues actrius que dominen els seus discursos i els seus personatges només ajudats per escassos esbossos expressius, esperant el moment àlgid, el canvi de registre, el camaleònic capgirament que fan cadascuna d’elles, sobretot, esclar, l’actriu Màrcia Cisteró, en un minimonòleg que tinta de dramatisme allò que fins aleshores semblava una simple conversa entre la Dona (l’assistenta social) i Ella (l’empleada de parcs i jardins) i que eleva «El jardí» cap a una paràbola sobre l’Europa de l’Holocaust però també sobre l’Europa esquizofrènica del segle XXI.

«El jardí» es una obra ambiciosa, sense concessions gratuïtes, que ja no pretenia acumular espectadors quan es va estrenar a la Sala Beckett i que no pretén acumular-ne tampoc ara sinó fer vibrar d’inquietud els que s’hi vulguin capbussar com cries de peix deixades de la mà de Déu en una peixera que, per molt domèstica que sigui, podria ser tan gran com la mar de Tetis i el seu descendent més petit, el Mediterrani. «El jardí» planta cara a la presumpta necessitat de comèdia i divertimento. Ni l’autora Lluïsa Cunillé ni el director Albert Arribas enganyen quan obren de bat a bat el seu «jardí». Ben al contrari, conviden els espectadors a desbrossar-lo, a matar-ne les males herbes i a recuperar la bellesa que qualsevol jardí amaga en els seus crestalls més profunds. (…)