CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Claustrofòbia i memòria intensa, de nou
Publicat el: 14 de gener de 2021
CRÍTiCA: El jardí
Torna la Lluïsa Cunillé dels personatges boirosos (Occissió, Barcelona, mapa d’ombres), en espais claustrofòbics que diuen i es desdiuen, que s’estalvien la farsa i s’enfonsen en l’abisme del drama. I el públic les segueix amb la intensitat i la intriga que porta implícita.
Centaure Produccions, companyia resident a la Sala Beckett aquesta temporada, engega el cicle sobre Lluïsa Cunillé amb aquesta posada en escena. La dramaturga signa un text amb uns personatges que mig diuen, en un espai aparentment amable però que acaba sent angoixant. Darrere de les dues funcionàries (la jardinera i l’assistent social) hi ha un món de precarietat, fràgil, vulnerable que les arrossega com a víctimes i que, potser, els atribueix un paper d’agressores. Màrcia Cisteró (Moro com a país) i Antònia Jaume (F.R.A.U.) executen una interpretació introspectiva que atrapa l’espectador. Des de la mitja veu microfonada (com si es parlessin a elles mateixes) es produeix un diàleg en què gairebé no creuen la mirada. L’espai és hermètic i una peixera fa la funció de jardí. La intriga (que també utilitza Paco Zarzoso, company de La Hongaresa Teatre) és el fil que serveix per anar descobrint l’estrany succés d’una funcionària que és acomiadada després de dos anys en què ha estat desapareguda, i que no revela ni amb qui, ni on. El jardí és, una altra vegada, una metàfora fosca i desesperada d’Europa. Dels cadàvers que s’hi han de desenterrar i de les responsabilitat de cadascú en el panorama d’aquesta tragèdia.
Albert Arribas es conté amb els seus divertits excessos (fent que els personatges ja traginin mentre arriba o marxa el públic, per exemple, com a Sala de miralls). Sí que manté la ironia provocativa amb la gravació prèvia d’avís (no feu fotos, no us tragueu la mascareta, apagueu els mòbils). I aquesta cadència oral es reprodueix quan les actrius desbrossen les acotacions. El perfil de trapella d’Arribas sap fer-li la broma a la seva direcció obsessiva, còmplice, que permet que el text voli molt més enllà que l’espai/temps en què s’allarga la funció.
CRÍTIQUES RELACIONADES / El jardí
TÍTOL CRÍTiCA: Jardins submergits
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: La peixera d’Europa
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: El misterio del reencuentro
PER: Juan Carlos Olivares

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Males herbes crescudes al jardí de la memòria
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
7