Del nombre ampli de cabarets que portem veient aquests anys (2021, 2019, 2018, 2017, 2016, 2015, 2014), possiblement aquest és el que aconsegueix construir un relat més nítid. Posem-.nos en situació, el cbaret és el punt de torbada final de tot el públic dle Trapezi. És la peça més vista, perquè es repeteix totes les nits del festival (excepte,. diumenge) i perquè té l’aforament més gran (sigui en carpa, a la plaça Mercadal o al Parc Sant Jordi). Cedir la presentació a Lolo Fernández i Mama Calypso, dos còmics antiherois (que es riuen de les seves limitacins però que, més tard, corregeixen les seves neures per acabar coincidint que tots som perfectes i que, per tant, res és insuficient si es mira a la freqüència dona que correspon) va serr un encert. També els mossos de pista (Vetus Venustas) que, davant de la sorpresa de tothom demostren com l’energia i brillantor del circ il·lumina les seves pupil·les.

Pel que fa als números més clàssics hi havia una combinació que anava de l’elegància d’Aleksandra Savina als cèrcols al risc i compenetració del duo rèquiem que executen les seves acrobàcies a l’aire, penjant d’una corda. Pablo Molina mostrava un número de contorsionisme vestit de dansa impossible. I les d’Ino Kollektiv ostraven una part del dseu espectacle Ino, que ja hem comentat abans. La major espectacularitat, i sempre en una clau de divertida patacada arriba amb la bàscula dels Tripotes. Per últim un exercici participatiu d’equilibri amb el col·lectiu MUR. Una demostració de la capacitat del circ d’integrar la diversitat sense filtres. L’equilibri impossible és una vesant més d’aquest circ que viu del més difícil encara però que ho fa amb la connexió de tot tipus de públic i d’artistes