A manera que es van perfilant els caràcters dels dos únics personatges d’aquesta obra de títol tan enigmàtic com breu, «Començar», la primera peça versionada al català de l’autor David Eldridge (Romford, Regne Unit, 1973), em ve a la memòria un dels títols de l’escriptora Montserrat Roig, «Digues que m’estimes encara que sigui mentida».

Faig aquesta comparació perquè el que el personatge de Laura demana al Dani, gairebé sense paraules, s’adiu del tot amb la sentència que Montserrat Roig va deixar també per a la posteritat en un dels seus escrits: la necessitat de rebre estimació ni que aquesta estimació sigui falsa.

A «Començar», obra nova de trinca, estrenada a Londres el 2017, hi ha un registre de diàleg que l’autor David Eldridge, potser inconscientment, sembla que manllevi d’aquell registre tan característic de Harold Pinter: frases curtes, monosíl·labs, silencis —per cert, un silenci clau molt i molt llarg que talla l’alè de la respiració esperant la resposta d’ella!—, insinuacions, fugides d’estudi, preguntes sense resposta, respostes sense pregunta…

Aquest registre, més accentuat a l’inici de l’obra, va progressant a manera que avança la trama mentre els dos personatges es deixen anar a partir de la seva fredor. Ella, desinhibida i mestressa del que vol. Ell, tímid, indecís, espantadís i insegur del que vol. I dic “trama” perquè en una aparent conversa de noranta minuts on sembla que no passi res es van destapant i descobrint els secrets de cadascun dels dos personatges de l’obra, dues ànimes perdudes que es busquen desesperadament per fugir de la seva buidor. Ella, una executiva d’alt nivell, amb pis propi, òrfena de pare i mare, sense germans, amb un ex ja oblidat, sense ningú amb qui confiar. Ell, separat, pare d’una criatura, amb una feina d’administratiu que ni l’omple ni el satisfà, vivint amb la mare i admirador d’una àvia de 92 anys posada al dia. En llenguatge de telenovel·la serien dos “tinders” a la ratlla dels 40. Ella, a dos anys vista; ell, ja fets.

El dramaturg, traductor i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) s’ha fet seva la història de David Eldridge i l’ha adaptada amb tanta precisió al paisatge d’aquí que un s’oblida que sigui una traducció d’una obra que ja ha captivat espectadors a fora. Pel to del diàleg; per les referències que s’hi deixen anar; per la decoració d’una insinuant volta catalana a banda i banda del pis de la Laura que podria ser un d’aquests pisos remodelats de l’illa de Sant Antoni inflats de preu a costa d’expulsar-ne els antics veïns; perquè hi surt el carrer Sepúlveda; perquè hi surt Montcada i Reixac; perquè un mal pensament de suïcidi hi és tractat amb una guspira d’humor; perquè una nevera buida a vegades diu més que cent paraules; perquè s’hi deixa anar el nom de Pilar Rahola quan es parla de twitter i de les xarxes socials; perquè la playlist de la Laura es dispara amb la peça generacional d’un grup emblemàtic de música catalana; perquè hi ha coincidències domèstiques que ajuden a connectar dos desconeguts i que són definitives, com per exemple les receptes preferides per fer una truita de patates…

L’actriu Mar Ulldemolins (Laura) i l’actor David Verdaguer (Dani) donen vida a aquesta parella de desconeguts que s’han quedat sols després d’una festa d’amics al pis d’ella. Una nit de dissabte, sense que ni ara ni aquí es pugui desvelar, per respecte als espectadors, què és el que pot ser que hi passi. Demà és diumenge. Un diumenge que podria ser com el que relata, ple de desitjos, com si fos un somni, la Laura. Una nit i un diumenge que poden canviar la vida sense vida dels dos. En definitiva, una nit i un diumenge per descobrir si l’un pot dir a l’altre que l’estima… encara que sigui mentida. (…)