La Laura és un dona d’ara, moderna, que ha pujat esglaons fins arribar a ser directora general d’una gran empresa, propietària d’un pis a l’Eixample, desinhibida sexualment i amb una gran capacitat resolutiva en tots els àmbits. Però alguna cosa manca en la seva vida per aconseguir el que desitja. Està a punt de fer-ne 40 i ha fet una festa per celebrar que estrena pis i, potser, alguna cosa més.

Tothom ha marxat, ella seu i es pren la darrera copa de vi davant l’últim convidat –amic d’un conegut de la Laura– que resta a l’apartament. És en Dani. S’han vist abans, a la festa, però no es coneixen. Semblen antagònics. De fet, ho són, però els pols oposats s’atreuen. Situats a banda i banda de l’escenari, inicien un lent moviment pendular ple de silencis, de mirades, somriures i poques paraules que Mar Ulldemolins i David Verdaguer condueixen, matisen, acceleren o aturen d’una manera brillant. Potser perquè entre ells dos s’hi fa evident una gran complicitat, però sobretot perquè tant l’un com l’altra són molt bons intèrprets i saben mostrar tots els registres dels seus personatges, uns personatges que, en certa manera, representen bona part de la generació que s’acosta a la quarantena i que es troba en situacions semblants a la seva. David Eldridge, l’autor de Començar, hi plasma els neguits, les pors i els desitjos que els mouen, alhora que planteja en format romàntic l’etern problema de les relacions de parella, la responsabilitat després de la separació, la necessitat de la maternitat, el pes de la soledat…  

Pau Carrió signa l’adaptació –excel·lent– i la direcció d’aquesta comèdia romàntica d’aparença amable, amb tocs agredolços, ben construïda i molt ben interpretada que atrapa l’espectador i que esdevé un bon esquer per tornar a omplir les sales de teatre.

I és que, malgrat els tòpics i el regust de convencional “normalitat” que d’alguna manera hi acaba aflorant, la Laura i en Dani ens enamoren.