Sortir de l’armari i reivindicar el seu dret a viure sense estigmes per una singularitat als genitals. Aquest és el repte del muntatge que presenta el col·lectiu Que no salga de aquí. tot i que a principi embla que jugui al sensacionalisme (com qui ensenya una dona barbuda) i a la frivolitat (Què tens sota les calces?) el muntatge acaba incorporant testimonis (gravats de persoines intersexuals (que, en néixer no corresponen al gènere habitual de mascle o femella i que, hjabitualment, es reconstrueix el cos exterior perquè coincideixi amb l’interior). Avui en què el ventalll de sexualitat és tant diversa i ue més enllà del que aporti el físic cadascú es pot sentir d’una altra sexualitat, la situació de les intersexuals és complex i, sorprenentment, molt silenciat. Ara, amb una notable delicadesa (si anul·lem els titulars sensacionalistes inicials) es tracta el tema amb respecte i tot donant veu a les opinions, als seus desigs, i la seva reivindicació (sovint castrada).

Aaquest cop de taula (amb un punt d’enginy, alternant les intervencions gravades en un grans matalassos blancs amb les que interperl·len en directe) és empoderador. Funciona com el #metoo de les denúncies d’abusos en l’art (cinema o arts escèniques) i per això, el final, cavalcant metafòricament cap a la llibertat de desig i pensament fa que el públic s’aixequi de la cadira per aplaudir aquesta valentia. en realitat, és indiferent si els testimonis i els intèrprets són intersexuals o no, el que compta és que s’exposa un cas i sen fa bandera per alliberar cossos i consciències i per treure l’estigma del ser diferent. en una societat, d’individus l’altre sempre és diferent; és indiferent quina raó el fa distint. Així de clar. Fora mandra; tothom ha d’aprendre de la realitat de l’altre i provar-hi d’empatitzar. La peça té més de peça documental de conferència escenificada que de muntatge teatral, però tot i això, la veritat exposada atrapa el públic que subscrtiu les opinions i se solidaritza amb l’aplaudiment entusiasta final.