Un altre vegada una companyia jove, novella, però amb uns integrants amb molta experiència, aconsegueix crear una obra amb un discurs propi, dins d’un gènere amb moltíssimes possibilitats d’explotació com és el teatre documental, sobre un tema d’impacte social però encara molt tabú dins la societat. La Fira de Tàrrega ha encertat de ple donant l’espai del Poliesportiu Municipal al Col·lectiu Que no salga de aquí que ha presentat Hermafrodites a Cavall o La Rebel·lió del desig. Necessària, educativa i transformadora.

És molt gran la desconeixença que tenim del món intersexual, intergènere o simplement, dels hermafrodites. I l’obra està construïda per ser tant didàctica, explicant els diferents casos d’hermafordites, com de denúncia, posant en primer pla la ignorància de la societat del tema i la poca destresa amb tractar aquesta realitat.

L’ús d’una veu en off enunciativa al principi ens diu que els hermafrodites són un mite, una llegenda que la història ha tractat d’invisibilitzar. I del mite a la malaltia. Però abans toca jugar a un concurs. Primer cop, primer gir. Fanfàrria de concurs i una cantarella que ens repeteix “Que té sota les calces?”. Ens instal·lem doncs amb la paròdia de denúncia en que un presentador a lo Elvis (Laura Vila Kremer) pregunta a una suposada concursant què hi ha sota les calces d’una noia. Durant aquest moment televisiu però no deixen d’explicar-nos conceptes com vagina cega, doblet intersexual o d’altres nomenclatures mèdiques. La paròdia segueix, i es fa fins i tot més incòmode, quan l’actriu es posa una jaqueta i fa d’un home modern, sensible, i vulnerable (tal com diu el cartell) que explica la seva relació sexual amb una persona intergènere. L’amant ferit és ridícul, però al mateix temps massa proper. Què hagués fet jo en el seu cas? Llavors entrem en el periple mèdic, a través d’un altre programa que fa befa dels programes de bricolatge: retalla i enganxa. Anem a fer una reconstrucció vaginal! La mida del que tingui allà a baix determinarà si és clítoris, si és penis o si no és ni una cosa ni l’0altra i per tant… zasca! Intervenció quirúrgica.

En tot moment, els riures es van fent cada cop més sonors degut a la sèrie de barbaritats que es diuen i es perpetren (la interrupció amb l’anunci del producte per dilatar vagines és tan hilarant com horripilant) i tot plegat desmeboca en una sèrie de moviments frenètics, en un acte de bogeria que conclou amb una pregunta. I digues, Laura, què tens sota les calces? Un crit servirà per callar les boques i deixar pas al silenci. Mentre una música atmosfèrica l’acompanya, l’actriu es va despullant, desmaquillant i despentinant per tornar a al bodi.  Quan acaba, una sola frase canvia de to tota l’obra i a tots se’ns posa un nus a la gola. És doncs quan entrem de ple en el teatre documental, aquell que parteix del propi testimoni de l’actriu (el record de Raphaëlle de La Conquesta del Pol Sud és ben viu), de com sota la seva carn va viure un procés feridor, el procés de naturalització, d’integració en un gènere.

Però la Laura no està sola. Ella mateixa explica el seu procés de reconeixement, de sortida de l’armari i de com, durant el work in progress del projecte, ha pogut contactar amb altres dones i homes que han patit algun tipus de mutilació pel fet de ser intergèneres. Són varis els testimonis que apareixen projectats i que `parlen de la seva realitat, dels silencis, de les habitacions tancades, però també de la alliberació i del reconeixement del desig. Al final és catàrtic, un crit a la seva identitat, a la seva diferència i a l’acceptació del desig que poden sentir també. La seva rebel·lió contra la societat que ha volgut tractar-los com a llegendes parteix del desig més íntim.

Amb tot això, val a destacar per sobre de tot dos elements claus del muntatge: la feina de la Laura Vila Kremer, brillant com a còmica paròdica, sempre mantenint el ritme i elevant-se amb dignitat educativa quan posa la seva vivència al centre. I després una posada en escena meravellosa, amb peces que encaixen entre elles. Tot de matalassos o blocs rectangulars que es van aixecant i estirant, sobre els quals es projecta vídeo, imatges, i amb els quals l’actriu crea un joc coreogràfic que aporta una profunditat i unes textures úniques. L’escenografia de Marta Filella i els audiovisuals de la Carme Gomila són claus per aportar un sentit que eleva tota la peça.