En la protagonista de Solo llamé para que decirte que te amo reconeixerem a moltes de les nostres mares, àvies i amigues. El pilar invisible, imprescindible i sovint menyspreat sobre el que es recolzen tantes i tantes famílies. A partir d’elles, Nelson Valente ha fet una comèdia de ritme vibrant, amarg i emocionant, d’allò d’esclafir a riure i a la vegada pensar ‘ai de què m’estic rient…’.

L’espectacle compleix amb alguns dels elements clàssics de l’obra de Valente. Com ja passava a Els Gossos o a la meravellosa El loco y la camisa, la proposta ens convida a colar-nos al menjador d’una família humil i deixar-nos ser partícips de les seves vergonyes. De fet, Valente en té prou amb els primers cinc minuts d’espectacle per plantejar la situació: la Patricia (Mayra Homar) no pot tenir ni una conversa telefònica sense que la seva família la deixi en pau. Les següents escenes aprofundeixen una mica més en la situació dels diferents personatges, cadascun més gandul, egoista i narcisista que l’anterior. Com la mateixa Patricia diu, la família no es tria.

Mentre tot això passa, nosaltres no podem sinó riure. Perquè les reaccions viscerals dels personatges porten a situacions ridícules. Perquè el repartiment, en to naturalista i des d’una aparent espontaneïtat, es mou amb uns tempos de comèdia perfectament mesurats. I potser fins i tot perquè ens reconeixem una mica en el seu patetisme.

Però sota aquesta capa de comicitat, i de forma progressiva amb el desenvolupament de la comèdia, ens envaeix també l’amargor de la injustícia. Més que les paraules, la importància de l’obra recau en el que no es diu, en les mirades, els tons de veu, les expressions facials i corporals. Els silencis de la Patrícia són més poderosos que qualsevol mot, cosa que s’accentua en una commovedora última escena muda. El cop de puny ens acompanya a casa, on potser reconeixerem i deixarem lliures a totes les Patrícies que ens sustenten.