L’off de la Villarroel ha tornat a portar a Barcelona Nelson Valente (i van quatre vegades). El dramaturg argentí, que ja va sorprendre fa sis anys amb El loco y la camisa, ara, al ritme d’Stevie Wonder, ens explica una altra història propera i dramàtica fent ús, com llavors, de l’humor. “L’humor és una forma de transitar el dolor”, diu. Perquè la broma, l’acudit, la riallada no ha d’amagar el drama, al contrari, l’ha de visibilitzar: “M’agrada que la gent rigui a gust a les meves obres, fins que, arribats a un moment, es pregunti: ep! De què estic rient?”, afegeix Valente. I sentencia el tema recordant la crítica que li va fer algú dient que “congelava somriures”. Clavat.

Per entendre a què ve tot plegat, això és el que passa a l’escena: una mare de família, divorciada, a càrrec de dos fills joves, mimats, consentits i dropos; de la nòvia d’un d’ells; de la seva pròpia germana i de la seva mare, un diumenge al matí rep la trucada d’un antic amor. Al seu voltant, mentre parla per telèfon emocionada, tímida, contenta, es desperta la casa: crits, baralles, cua al lavabo. El caos de cada diumenge. 

…