Mohamed El Khatib és un dels dramaturgs sorgits de França la darrera dècada, que prova d’ensenyar el seu món íntim com a descendent àrab a la comunitat occidental. Ho fa, ara, amb una peça buida d’artifici: unes anotacions en unes llibretes, unes gravacions i ell narrant en primera persona. Parla de la seva mare. De la mort de la seva mare. Que no van saber afrontar a temps un càncer perquè pensaven que tenia una dolèmcia al fetge menor; sembla que els pares no ho havien entès. I quan van descobrir-ho, ja era massa tard. El Khatib pregunta a la mare sobre el dia a dia. Ja havia començat a fer aquest nou documental quan va esclatar, de cop, la malaltia. No busca la transcendència quotidiana que Àlex Rigola signava amb aquell diàleg entre pare amb malaltia terminal i actriu a Aquest país no descobert… El Khatib ensenya les contradiccions burocràtiques i les suporta amb gran paciència. Només lamenta trobar-se en una illa que no tenia sortida fins l’endemà el dia que la truca la germana anunciant que la mare no superarà la nit, després de molts mesos de contínua caiguda.

França, probablement (malgrat les desigualtats i els guettos a les banlieues que també retratava Jordi Casanovas a Gazoline) va avançada en la normalització de la cartellera (ara que es parla tant aquest any en un Grec dedicat a l’Àfrica i amb molt pocs africans a les produccions catalanes). En aquest sentit, l’autor i director parla del seu món íntim i l’exposa al públic que només relaciona aquests quadres en escenes exòtiques, fora del seu dia a dia. Deia l’actor Ayoub el-Hilali en la roda de premsa de presentació del Carrer Robadors que “la millor manera d’aprendre es formar part d’aquesta companyia”. Catalunya necessita avançar molt en la visibilització de la diversitat a l’escenari però, per a poder escoltar-los la seva veu, cal que coneguin i reforcin les seves eines per explicar un relat. Per fer-lo atractiu tant a la comunitat que coneix la situació com amb els que, a partir d’ara, hi connectaran d’una forma diferent, en la vida real. L’autor trufa la narració amb les anècdotes de l’orquestra que desafina fins a rebre una generosa almoina o el mossén que repassa el mòbil mentre prega pel cos de la dona ja dins de la tomba i amb tota la comitiva donant l’últim adéu. Un humor negre que apropa els humans, de qualsevol creença.

El Khatib practica una generosa i sensible mirada al seu jo més íntim, oferint com a postal final el retrat de la seva mare morta. És el millor homenatge que pot fer l’artista com a agraïment als sacrificis d’una dona que no sabia ben bé a què es dedicava el seu fill ni com havia pogut comprar una càmera de vídeo per gravar-la (que hagués estalviat el reportatge del casament de la germana). Petits móns, veritats profundes, abraçada espiritual.