Benvinguts a l’època daurada (però també agitada) de Barcelona, a finals dels anys 20. Són moments de transformacions profundes en la societat i la política catalana. No falta gaire per la proclamació de la Segona República. I el Paral.lel és el rovell de l’ou on convergeixen artistes, periodistes, anarquistes…I tots es reuneixen per retre homenatge a la vedette Palmira Picard. I ho fan a través d’un fil conductor, el periodista Roc Alsina (Pere Arquillué) inspirat en la figura real de Francesc Madrid.

I en una hora i tres quarts d’un formalment brillantíssim espectacle aniran apareixent personatges de l’època, alguns d’ells reals (Lerroux, Josep Santpere, Valle Inclán…), primer per trobar.se al Bar de la Tranquil.litat (quina ironia!) i després alguns d’ells es traslladen al modest edifici del Raval estil “13 rue del Percebe” (o “Rent”) on vivia la Palmira, paper que borda, musicalment parlant, la gran soprano María Hinojosa.

Per tant, a “L’emperadriu…” viurem un retrat social, cultural, polític i popular, acompanyat d’uns magnífics cuplés. Un món on es barreja la creativitat de Lluïsa Cunillé i la sabiduría i exquisit gust musical d’un Xavier Albertí que segurament buscava una peça així abans d’acomiadar.se com a director artístic del TNC després de vuit anys. Una obra, tot plegat, amb un gran repartiment però que potser per la seva justificada ambició abarca massa temes i massa personatges. I poc Paral.lel.