Al Sismògraf 2021, ‘Cinc maneres de passar el temps’ ha tingut un teló de fons de luxe: la pista d’atletisme dissenyada per RCR. Aquest espai espectacular pot jugar a favor de l’espectacle, però també hi ha detalls i aspectes de la peça que poden quedar eclipsats. ‘Cinc maneres de matar el temps’, dirigit i coreografia per Thomas Noone, presenta cinc passos de dos, li juga tant a favor com en contra. Una peça, creada amb la intenció de posar de relleu el talent de ballarins locals, amb una estructura ben senzilla un duet interpretat rere un altre enllaçats amb entrades i sortides. La música atmosfèrica, que la firma Martí Noguer, dóna peu a canvis subtils de qualitats de moviment entre duet i duet. 

Carlos Roncero i Paula Tato donen el tret de sortida. Vestits de verd, transmeten una aura hieràtica i freda que enganxa des del primer moment. No és toquen, però s’envolten les kinesferes (la bombolla d’espai que ocupem amb la nostra presència) mútuament a base de ronde jambes infinits i un fraseig de braços ondulat. A través de la distància mantenen una tensió que encomanen al públic. Els dos són molt bons ballarins, però la Paula Tato és especialment magnètica. Anoteu aquest nom!

Del verd passem al duet vermell, format per dues ballarines: Cora Panizza i Júlia Sanz. Elles es mouen com si expulsessin espurnes, desafiants i sovint arrelades al terra és la parella que podria representar el foc. Si bé el contrast de qualitat amb la parella de verd, en un principi funciona, en aquest els recursos s’esgoten més ràpidament. Es fa llarg. La tercera parella pren el relleu, són Xavier Auquer i Kiko López de blau i amb la seva presència porten la suavitat de la mar en calma. A nivell de vocabulari, s’assembla força al primer duet, tot i que en aquest cas estan en constant contacte buscant equilibris. 

Del blau enllacem amb el duet rosa interpretat per Eleonora Tirabassi i Joel Mesa. Ells aporten la qualitat de moviment gelatinosa, com si es deslloriguessin. Amb un to frenètic com les de vermell, aquest és un altre duet que també s’allarga massa. Naya Monzon i Òscar Pérez Romero vestits de groc conclouen el relleu amb calidesa i amb un ritme molt més pausat entrellacen els seus cossos. 

El títol, Cinc maneres de matar el temps, ens pot fer pensar que ja es tracta de dilatar el temps per entrar en una mena d’estat meditatiu. Però no tots els duets provoquen el mateix efecte hipnòtic del primer i tercer duet –als quals l’espais els jugava a favor– ja sigui a nivell coreogràfic, interpretatiu o fins i tot pel vestuari. En conjunt la peça és massa llarga, tot i així deixa un bon regust.