Els quatre elements clàssics són  l’aigua, la terra, el foc i l’aire. Thomas Noone els ha convertit en duets, atorgant-li un caràcter a cada escena i ho ha completat amb un epíleg que s’atreveix a confluir la fisicitat i l’emoció, alhora.

El primer duet, amb un verd que combinava amb la pista d’atletisme d’Olot, s’inspirava en l’aire. Sese cotacte físic entre els dos intèrprets demostraven com pot relacionar-se dos cosss que es muen percutits per la mateixa música i que mantenen un magnetisme sincronitzat eamb els moviments entre ells. Una peça amb un to obert, que convida a viatjar a escenes d’un cert optimisme. També el tecer duet, guarnits de blau mostrava una coreografia fluïda entre dos nois, com l’aigua i que denotava major ímpetu en els moviments.

El segon quadre podria correspondre al foc, amb un contacte constant i una coreografia que alternava el terra (l’horitzontalitat) amb la verticaltat. Hi havia força crepitant en el ball de les dues noies, de vermell fos. El quart acte (s’intercalen les peces de ballar el buit de l’altre amb el del contacte consant) li podríem atorgar a la terra. S’insinua una pssible relació de dominació entre el noi i la noia, amb un vestuari color teula. I amb un punt de discussió i força. Una visió velada, potser, al comportament de la humanitat que, aparentment, hauria de ser afable amb la Natura.

L’epíleg (novament un noi i una noia, ara guarinit d’un groc daurat) combina el ball als buits amb el contacte, fent les figures més elevades, amb una projecció de les extremitats volgudanent infinites. Un duet que prva de condensar els caràcter dels quatre elments i qe funciona com a colofó a un treball, per a 10 artistes, Noone, com el TNC amb el seu Decameró (10 monòlegs encarregats a 10 autors per a 10 intèrprets) va trobar la fórmula a poder treballar reduint el risc de contagis entre ballarins i, sobretot, ampliant al màxim la nómina de ballarins, en un moment que costa tant recuperar la feina perduda durant un any.