Les sales de vetlla provoquen angúnia des de petita a la coreògrafa Lali Ayguadé. Hidden recupera elements de les dues peces anteriors de la trilogia (Kokoro i Iuanme). Bona part de Iuanme succeïa en una d’aquestes sales, inquietants. Però ha acabat triant el telèfon amb què arriba la notícia de la mort d’un conegut a les cases. Implacable. Sorollós. Fred. En el seu tercer treball de coreògrafa (i mirant-s’ho des de fora), hi ha incorporat elements que hi aporten una dimensió molt més gran, com és la veu de Joana Gomila (que també disfruta ballant) i la presència de Pietro Steiner (amb un caminar silenciós, que ja captiva). Són univeros afins. Aygaudé havia treballt amb Steiner a Bèsties i l’actor físic també flirteja amb la dansa amb peces com La set i la revolució o, fins i tot, Pugilatus. També Ayguadé coneix a l’escena Gomila amb treballs com Sa mateixa. Respira un frescor similar a la veu que s’enfila en aquest Hidden. Pel que fa als ballarins, Diego Sinniger (ha estat en les tres obres de la trilogia, com Anna Calsina, tot i que per a aquestes funcions del TNC està substituïda per Hedvig Edvall Bons). Lisard Tranis (Underneath) i Akira Yoshia han compartit duets de carrer amb Ayguadé. La coreògrafa, doncs sabia de les individualitts de cada un abans de posar-se a treballar aquest conjunt d’atmosferes.

Steiner fa de pal de paller de Hidden, en què treu els llençols dels mobles de la casa de la infància i d’on es van desgranant records, la majoria càlids i amables (com l’olor dels nyoquis), però també alguns de dolorosos (com la mort de la mare). L’estima amb què connecta amb aquesta memòria la fa dolça. La dansa de la ballarina Hedvig Edvall Bons (que substitueix Anna Calsina), amb un control del moviment preciós i una immensa flexibilitat, aporta a l’escena els quadres de memòria, de passat. El personatge madur interpel·la els seus germans, la mare, la noia i a ell mateix en el passat, com qui balla enfebradament (obviant el present). Els jocs, les baralles, les enveges… són menys radicals en traspassar aquest vel del temps. La convivència de les ànimes (arraulides al banc d’església de Kokoro) és conciliadora. La cortina que a Iuanmi descobria la natura després de la mort, ara es converteix en llençol que tapa els mobles i que fa de frontera entre el present i el record.

Ayguadé té una sensibilitat sublim: connecta amb l’equip i aconsegueix que sintonitzi en el dolor amb una preciosa harmonia