Desborda actualitat perquè posa sobre la taula qüestions delicades: explica la història d’una parella (d’homes), un de solter i l’altre, vidu amb dos fills. En una època de crisi (“són ‘vegetalistes’ no per convenciment, sinó per pobres”) aquest últim troba feina de policia. 14 reals de paga. Molt millor que res! L’altre educa els nens. La veïna els persegueix: això que visquin junts, sense casar-se cap dels dos, amb dues criatures…no pot estar bé. I els ofereix les seves gràcies. Però el Josep, el poli, és un tros de pa i atrapar delinqüents, conspiradors o lladres no se li dona bé. No en captura cap, al contrari, l’enganyen i els deixa fugir. Una estratagema absurda que involucrarà els dos personatges permetrà al Josep tancar un perillós bandit i, per tant, mantenir la feina.

Un conspirador anarquista i el seu deixeble, un comissari intransigent, un carterista orgullós, un jugador de pòquer, la veïna invasiva, un carceller encantat, el Josep i l’Anton no deixen d’entrar i sortir de darrere d’un paravent amb mil amagatalls que es converteix en pis de la parella, en niu d’anarquistes, en la cel·la del calabós, en una comissaria… És el format que ja va utilitzar Ricard Farré en la reeixida Les dones sàvies (llavors, amb Enric Cambray de company), en què interpretaven mil i un personatges trets de la comèdia de Molière: “És un exercici de fregolisme en el qual representem 10 personatges”, explica Farré. “Hem reduït els 20 personatges originals de l’obra de Rusiñol a la meitat, 10, redistribuint el que li passa a cadascun en els nostres personatges. Més de 10 ja hauria estat massa”.