Fidel a ella mateixa, Lluïsa Cunillé torna a omplir l’escenari de la Beckett amb els seus enigmàtics personatges i els densos silencis que caracteritzen la seva producció. Quan, fins i tot, les arts plàstiques s’aboquen a crear un relat amb què acostar-se al públic, l’autora més internacional del teatre català, continua barrant el pas al drama, construint per a la Ruta 40 una peça que podríem qualificar d’antidramàtica -ates el film al qual fa referència el títol. Hom està temptat a pensar l’obra com un sobri i paradoxal exercici de conceptualisme escènic. L’asèpsia quirúrgica amb què Cunillé dibuixa els seus personatges, contrasta amb l’ambient on els col·loca ara: la cabina de projecció d’un tronat cinema condemnat a desaparèixer. Un d’aquests espais fronterers (espai frontissa entre realitat i ficció) tan del gust de l’autora, resolt amb un realisme aclaparador per part de Laura Clos “Closca”. El projeccionista (Alberto Díaz) rep l’esperada visita d’un home després del darrer passi de The Big Heat (Fritz Lang, 1953), el clàssic thriller titulat aquí Los sobornados. L’home (Albert Prat), amb un càrrec polític indeterminat, espera la carta que li ha de portar el germà del projeccionista (Jaume Ulled). Cunillé s’acosta al thriller com abans ho havia fet al gènere del terror a Occisió (2005), refermant el segell propi. La peripècia de l’obra deixa al marge qualsevol referència al fet mateix del suborn; portant a l’extrem l’ambigüitat moral dels personatges. La carta esperada arriba sense dissipar cap de les incògnites que es pugui plantejar l’espectador. El desenvolupament de l’acció, dins una proverbial i anodina normalitat, emmascara la màgia de l’aparició de l’anciana Selma Parker (Àurea Márquez), inconfusiblement sortida del film de Lang. El diàleg entre l’obra cinematogràfica i l’escena teatral s’intensifica. Lurdes Barba, coneixedora de l’obra i la sensibilitat de Lluïsa Cunillé -actriu en moltes de les seves propostes (inoblidable Passatge Gutenberg, 2000), i directora d’altres (Occisió, 2005)- dona forma a aquest present continu escènic que practica l’autora, deixant a l’espectador les mil i una possibilitats d’encaixar el fet delictiu (el suborn que plana sobre els protagonistes) com millor li convingui. Barba aconsegueix unificar el to interpretatiu basat en l’estricta contenció: traslladant l’economia del llenguatge a l’economia del gest i del moviment. La Ruta 40, als que vam veure desbordants d’eloqüència teatral a Reisenfürer (2019) o a Sacarina (2020), encaren el repte al costat de Jaume Ulled i Àurea Márquez com intèrprets ideals sortits del particular univers Cunillé que Xavier Albertí va anomenar “Cunillelàndia”.