A “Els subornats” queda perfectament reflectit l’univers literari de la dramaturga: desconcertant en general; fascinant per alguns i no entès per altres; moltes preguntes i poques respostes; i en general valent, encara que no sigui del gust de tothom. L’espectador veurà un joc de miralls, entre el que passa a la pantalla (fragments de “Els subornats”, un clàssic de Fritz Lang….sí, aquella pel.lícula on Gloria Grahame li crema la cara a Lee Marvin) i a l’escenari. En aquest cas, lluny dels protagonistes, els que probablement saltaran de la pantalla com passava a “La rosa púrpura de El Cairo” seran els secundaris. I remarco “probablement” per què, en efecte, tot és susceptible d’interpretació.

I en aquest escenari, magníficament convertit en una antiga cabina de projeccionista de cinema amb una d’aquelles càmares de les quals en deuen quedar ben poques, es donen cita quatre personatges: un polític corrupte, un col.laborador seu penedit (i subornat), el mateix projeccionista i una dona sortida de la pantalla. I tot passa (si és que passa alguna cosa) en aquella cabina d’un antic cinema, a punt de desaparèixer (potser com el mateix setè art), com potser ells també estan a punt de fer.ho.

I acaba “Els subornats” i, en efecte, surts del teatre amb més preguntes que respostes. La primera és si ho has entès tot, que no. Però sobretot imagino darrera l’escenari, entre caixes, veient el nostre desconcert el rostre de la Cunillé…pensant que ho ha tornat a aconseguir: ens ha portat per on ella volia.