És una oportunitat que no pot ser l’última. Denise Duncan torna a parlar, sense embuts, sobre la presència de negres en els continents en què els blancs són els que controlen el poder. Ho fa, partint d’un fet històric, el cas de Jack Johnson, el primer boxejador negre que va ser el campió mundial dels pesos pesants. Tot i que hi ha moments que la peça ressoni a biopic, Duncan no és amable amb el gegant, perquè deixa clares les seves ànsies de provoca el rival i de tenir pocs miraments amb les dones, la beguda i les drogues. Però la peça peca massa de voler ser narrativa, d’insistir en una manera de ser del protagonista (també del seu contrincant, la Gran Esperança Blanca, James J Jeffries). En aquest personatge, hi clava totes les dosis de racisme dels Estats Units de principis de segle. I rebat el confrontisme entre els dos galls del ring, com si necessitessin faltar-se al respecte per ser més boxejadors. Els retrata, i els descriu però no ensenya la seva evolució. I des de dalt del ring, i el seu món distant del dia a dia (amb anades als cabarets exclusius i gastar sense manies), no es genera cap tipus d’empatia, i mínima identificació.

L’autora i directora aprofita els 5 anys que Johnson va escapar-se dels Estats Units perquè visqui èpoques a Barcelona. Certament, el Paral·lel en període d’entreguerres va ser un espai molt procliu als combats de boxa. Però aquesta avinentesa (no queda clar fins a quin punt és una llicència artística o biogràfica la presència de Johnson a Barcelona) queda, també, superficial. En canvi, sí que és de celebrar el treball de l’espai escènic, de vestuari i del so, així com l’actuació del trio musical Knock Out del cabaret. Perquè en les despreocupacions d’aquests personatges es poden intuir les seves pors, en realitat. Molt més erràtica á la construcció de la dona de Johnson, incapaç de superar el ninguneig impúdic del boxejador. Però segurament es deu a una escriptura que no ha sabut queixalar prou en les frustracions de la parella i queda com comparsa del passeig triomfal (i decadent) de Johnson.

Johnson encarnava un dels primers referents negres que reivindicaven el dret a ser tractat com qualsevol altra persona blanca. Però mantenia el privilegi (i n’abusava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta contradicció on la peça hagués trobat molt més plecs de la situació. Però, tot i que El combat del segle hi transita per sobre, el punt culminant acaben sent unes escenes de combat que només serien èpiques amb el soroll de l’ambient, els plans dels cops i la sang i la suor regalimant esquenes avall. És una llàstima aquesta aparent superficialitat en una peça que compta amb l’altaveu del Grec. Duncan feria més en el Negrata de merda, estrenat al Tantarantana. On la recordem amb major intensitat va ser a la Nau Ivanow, en una de les seves primeres peces professionals, Está linda la mar. De fet a El combat del segle, el Catolicisme i el mar en la seva vessant poètica també hi entren puntualment, posant punts de suport a una història poc pròxima a l’espectador. La dificultat del càsting (trobar un actor negre corpulent a Barcelona, Armando Buika) s’ha salvat, però potser no s’ha tingut en compte treure-li el pes de la peça (i traslladar-la al món femení amb unes ambivalents Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara , per exemple, que guanyaria una capa de dramatúrgia). Per la seva banda, cal destacar d’Àlex Brendemühl, la seva interpretació al saxo i unes intervencions aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.

Duncan és una veu imprescindible a la cartellera de Catalunya. Perquè vol normalitzar la presència de tot tipus d’actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situació que necessita millora als repartiments del país. De fet, no cal construir personatges de negres i blancs, si no donar el pper que millor s’adeqüi a cada perfil d’intèrpret, sense necessitat de justificar res. Cal trobar, això sí, un element que vulgui atrapar l’espectador i el faci mirar-se en un mirall, tingui la pell que tingui.