No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d’abril del 1916, del poeta i boxejador suís d’origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d’Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l’afroamericà Jack Johnson, la figura d’aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d’uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana.

El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d’obrir feia un any per un grup d’afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l’època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d’una de les taules de l’Excelsior per demostrar cadascú la seva força.

Aquest parell d’anècdotes, la de la Monumental i la referència de l’Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI.

Dic això perquè si el boxejador Jack Johnson (Galveston, Texas, EUA, 1878 – Raleigh, Carolina del Nord, 1946), com a campió negre que era, rebia aleshores insults tractant-lo de “mico” o “negre de merda”, ara que la boxa ja no és esport massiu com aleshores i ha estat substituït pel futbol, hi ha hagut també casos recents d’insults similiars contra jugadors negres de primers equips en uns termes molt semblants, com si en cent anys no hagués canviat res.

«El combat del segle», de Denise Duncan s’inscriu en una d’aquestes obres que des de l’escenari lluiten per canviar la percepció subconscient de segons quins prejudicis i, de rebot, sobre la reticència del sector teatral a optar per intèrprets negres en muntatges on no facin només de “negres” perquè encara tenen dificultats per tenir les mateixes oportunitats que els blancs.

Sentint-se com se sent, Denise Duncan, també protagonista de la immigració moderna, l’autora fa de l’obra una barreja natural del personatge principal, Jack Johnson, interpretat per l’actor negre Armando Buika, nascut a Palma, fill d’exiliats polítics, o l’actriu i cantant Yolanda Sikara, nascuda a Barcelona, de mare guineana i pare català, al costat de tres intèrprets més amb extensa trajectòria com Alex Brendemühl, Andrea Ros i Queralt Albinyana.

Fetes les presentacions, cal dir que «El combat del segle» és un muntatge que ha posat de panxa enlaire la sala gran de La Beckett amb una escenografia de ring força sorprenent que posa contra les cordes els protagonistes de la mirada que Denise Duncan fa sobre una època i uns personatges que no van passar desapercebuts del seu temps. Hi ha, a més, un treballat disseny d’il·luminació i de so, que matisa cadascuna de les accions i escenaris de la història —ara els EUA, ara Barcelona, ara el cabaret, ara el ring…— i una remarcable banda sonora original que esclata només arrencar l’espectacle amb les tres cabareteres que després es convertiran en tres dels fantasmes que assetgen Jack Johnson i recorden alguns passatges de la seva vida.

Cal remarcar, més que en altres ocasions, la posada en escena, la música, l’escenografia, el so i la il·luminació perquè són elements importants del muntatge, un muntatge que en certs moments fa patir per la falta de bona dicció de segons quins passatges del text, però que es compensa amb petites peces de regal com els solos de Queralt Albinyana —actriu d’un llarg recorregut en musicals—, les intervencions de diferents papers de l’actriu Yolanda Sikara, també assídua en musicals —el de madama, el de la mare de Johnson, inclòs el de la borratxera de cabaretera— o el paper forçosament més discret perquè és més dramàtic, d’Andrea Ros —parella de Johnson—, sense deixar de banda el regal d’Alex Brendemühl amb un solo de saxo —habilitats musicals amagades—, a més de diversos papers com el de contrincant de Johnson, el rival Jim Jeffries.

Hi ha ring, sí, hi ha guants de boxa i hi ha cordes. Però que ningú es pensi trobar-hi estrictament un retrat biogràfic del boxejador negre ni tampoc assistir a un combat de debò amb sang i fetge i queixals a l’aire d’un ganxo esquerre perquè la dramaturga Denise Duncan ha optat per insinuar metafòricament tant les interioritats del personatge com la lluita, només amb unes pinzellades, deixant que l’obra s’impregni més de la simbologia de la necessitat de l’estima contra la por que perseguia tot un “Gegant de Galveston”, tal com s’anomenava de renom Jack Johnson, bon vivant, elegant, ricatxo, corpulent, triomfador i, sobretot, símbol del poder negre sobre el blanc. (…)