Les relacions entre pares i fills són un dels grans i essencials temes de la humanitat i, per tant, argument dramatúrgic recurrent que sustenta des de grans obres fins a textos més austers i discrets com aquest De mares i filles que Paco Mir ha escrit dirigeix al Poliorama. La peça relata la trobada entre una mare hospitalitzada i una filla que la va a veure. Naturalment no és una visita qualsevol: les protagonistes fa anys que no es parlen, de forma que aquesta serà l’ocasió per dir-se moltes coses que no s’havien dit i per descobrir vessants mútues que desconeixien.

Encara que, pel plantejament, pugui semblar-ho, la peça de Paco Mir no té ni busca res de transcendent, ben al contrari. És una comèdia de cap a peus. Ben plantejada, ben escrita, amb personatges prou ben dibuixats però també amb una corba dramàtica completament plana. A De mares i filles no només no hi ha ni una mínima catarsi sinó que la trama genera en els espectadors unes expectatives que, alerta spoiler, no s’acaben complint. És una obra entretinguda, gamberra en alguns moments, un punt extravagant… Però no porta enlloc. Un exercici de voyeurisme asèptic que diverteix, sí, però també té molts problemes per arrancar al públic alguna cosa més que un lleuger somriure.

Entremig de tanta planor, sobresurt l’excel·lent interpretació de Mont Plans. Sense cap mena de dubtes si De mares a filles impacta positivament és per les taules d’aquesta actriu, que ofereix un treball consistent, coherent i entranyable. Al seu costat, una Annabel Totusaus, conscient que el seu és un rol-crossa que serveis amb efectivitat, generositat i dignitat.

Fora d’això, poca cosa més. Llisor en l’escenografia, l’espai sonor o la il·luminació. I també en una direcció transparent que, francament, juga totes les cartes –les del text incloses– a la feina de Mon Plans.