Paco Mir convida a mirar pel forat del pany i parar bé l’orella. Hi ha una mare que ha convocat la seva filla (a ttravés d’una tieta) per confessar-li allò que ha de saber abans que sigui massa tard. Fa anys que no es parlen, sense un motiu aparent. s’han anat distanciant. Cadascú ha fet camí per la seva via i, ara, s’adonaran que les dues es necessitaran. Cadascú cultiva les seves misèries i egoismes cor endins i costa trobar un espai on compartir el projecte viscut. Mont Plans és aquella mare despreocupada, que s’ha estimat la filla des de la distància. I que no s’ha preocupat gaire a posar al dia l’agenda de contactes. Annabel Totusaus ès una dona ferma, que,per fi, ha aconseguit un lloc clau en la feina i que mira de compatibilitzar-ho amb la seva vida personal (més aviat, malament). Són dues perfectes anònimes que viuen un capítol tant temut com previsible de tots pares i fills: l’amenaça de la mort i la necessitat de traspassar tota la informació possible en el menor temps possible, i fugint del melodrama

El text que proposa Paco Mir, sense funcionar rodó, eficaç, sí que plasma moments ben concrets, quasi palpables, d’aquesta situació d’anònims universals.  Es deixa perdre pels meandres dels records, de les anècdotes, dels secrets que es van revelant. I també d’alguna excentricitat (com qui roba rams de flors a la cambra veïna per alegrar-se una mica la vida). Des de la solitud, només desitja veure el raig de sol que entra per la finestra a les set de la tarda. Poca cosa més. la vida, al final, és una emoció ben simple i profunda alhora. Mir compta amb una posada en escena realista (una cambra d’habitació d’hospital i dues actrius que serveixen molt bé el text. Van encadenant rèpliques primer des de d’una certa rancúnia, després, mica en mica des d’una tendra i vulnerable estimació.  Mont Plans torna a l’ombra de la mort. Ella va fer un monòleg, Sembla que rigui, que tamé apuntava a un punt de dolor salpebrat amb la seva mordaç comicitat. Ara, el format evoca uns diàlegs dels que s’ha trigat massa a propiciar i del que no es voldria perdre res. Tant se val si les excentricitats de la mare hippie, activista del maig del 68, són en la dimensió que ho narra ella,l o bé s’ha deixat contagiar per la lupa del record i les ganes de fer-ho tot més escandalosament divertit del que realment va ser. Una petita peça, amaga, que busca el costat més tou del cor de l’espectador.