Sergio Blanco és un dels gurús de la dramatúrgia llatinoamericana. Uruguaià orgullós i gelós de la popularitat del teatre argentí (que només els separa un riu) s’ha fet referència a Europa, segurament per la seva aposta a viure bona part de l’any a França. El seu teatre d’autoficció permet reconstruir la seva infància en forma de conte (d’aventi que diria el desaparegut Juan Marsé) i trufant-la amb reflexions més transcendentals. Així arriba a Memento mori (recorda que moriràs, que tothom morirà, que tots som vulnerables a la Mort). L’obra ha tingut gran acceptació i sorpresa en les accions realitzades al TNC i a la Sala Beckett. Ara, el Grec ha aprofitat la seva visita per construir la coral i brillant Covid 451 per sumar-hi un parell més d’aquests lectures dramatitzades.

Entenem que aquest Memento mori funciona com a Bíblia de la seva autoficció, com si fos la seva pedra filosofal. Un solo després d’una música polifònica ha d’arrelar molt profund, per atrapar l’ànima de l’espectador. I no és el cas. Vista aquesta obra després de l’eloqüent Covid 451, fa la sensació d’una peça que abusa de les imatges per construir un relat i que ja insinua l’obsessió per ordenar bé el repte creatiu. Blanco és una bomba quan pregunta i s’interessa pels altres; cansa més si s’abona a reflexions sobre la mort necessàries però ja superant-se.

S’intueix un autor que contínuament es reescriu, i que parteix de paraules talismà i d’un gust per la nostàlgia com Alfredo Sanzol faria en peces com Delicades. Té un so rítmic en la paraula que, per moments, (i també pel gust de jugar amb la controvèrsia lúcida s’agremana amb el hip hop, amb menys agressivitat però les mateixes ganes de trencar els codis. En els 30 capítols que desgrana aquest muntatge hi van desfilant les morts i les caigudes del cavall de personatges com Txèkhov, Sòcrates, Eurípides, o Oscar Wilde. Sense manies, ni contemplacions. L’autor de Kassandra (que va sobtar per la seva excentricitat lluminosa amb una Elisabet Casanovas esplèndida) o d’El bramido de Düsseldorf té un magnetisme particular, una capacitat de convidar als espectadors al joc d’endevinar què és veritat, que és mentida, què és broma i què és poesia. Aquest és el seu encant i la capacitat de fer pròximes reflexions com la de la mort, o la d’actituds lúcides de personatges consagrats o anònims.