A Memento Mori o la celebración de la muerte, de Sergio Blanco, la mort és abordada des de diferents prismes a partir del cèlebre llatinisme que ens exhorta no només a recordar que som finits sinó a recordar-nos de morir, és a dir, a aprendre a morir. Insatisfet amb les respostes de la religió i de la ciència, el dramaturg francouruguaià busca aixopluc en l’art i es pren totes les llicències poètiques que necessita per bastir un nou artefacte autoficcional, en aquest cas un monòleg en forma de conferència que oficia ell mateix. La peça inaugura el cicle “Memento mori. Recordem-nos de morir” de la Sala Beckett, que celebra el seu trentè aniversari alhora que commemora els trenta anys de la mort de Samuel Beckett.

Memento mori

Un ordinador, un quadern, una carta, un grapat d’ossos. Assegut rere l’escriptori i davant una pantalla de projecció, Sergio Blanco va desgranant trenta relats breus i un epitafi. Les fotografies de Matilde Campodónico, que emmarquen cadascun dels capítols, ofereixen el registre d’una sèrie de realitats mortes. Insert en aquest dispositiu, que va idear durant un viatge a Bogotà, el dramaturg ens parla de la mort, però ho fa —ens diu— una mica a contracor, perquè li sembla més fàcil o natural escriure sobre la mort —o, fins i tot, “morir-la”— que parlar-ne. Els motius se succeeixen i se superposen, muten o concorren amb deliciosa ironia, un ritme molt afavoridor i una erudició sense el menor rastre de pedanteria. El dol personal i col·lectiu és abordat i mi(s)tificat a través de referències a diferents viatges, pràctiques fúnebres i ritus ancestrals.

Captatio benevolentiae

Els éssers humans som fets —ens diu Blanco— d’una enginyeria efímera, i ens encaminem inexorablement a l’extinció. Tot i que l’autor vol allunyar-se de la lliçó magistral i del seminari, el cert és que la peça s’assembla molt a una conferència. L’orador sap molt bé com atreure’s l’atenció i la simpatia de l’auditori, i adopta un to d’amena peroració. Amb actitud persuasiva i posat murri, troba la fórmula idònia per connectar tòpics i anècdotes o frases de personatges cèlebres —del gran casal de la literatura— amb vivències pròpies, reals o fictícies.

Aequo pulsat pede

La mort, és ben sabut, convida tothom a ballar amb ella. Autèntica igualadora de classes i condicions, arrasa també sense contemplacions en el terreny personal. La seva dansa no sap d’afectes ni d’edats. Atrapa el company d’infància, de tan sols onze anys, i l’amic íntim que serà plorat al ritme de la música de Puccini.

Ars longa, vita brevis

Afirma l’autor que la literatura és l’atles, la posada en relat de la mort, un guiatge eròtic i exaltat a través d’una geografia subterrània i vastíssima, poblada per multitud de personatges —Blanco escandeix amb delectació els seus noms— que revelen un art decididament necròfil.

In articulo mortis

Enunciar la mort just en el moment en què ens atrapa sempre resulta més fàcil o acceptable en una llengua estrangera; per això Txèkhov va morir en alemany i no en rus. Alguns pensadors i escriptors —Sòcrates, Molière, Oscar Wilde— van tenir finals ben literaris. Eurípides, el més cruent, obscur i blasfem dels autors grecs, va patir l’atac d’una gossada a Macedònia, fet que l’assimila a Acteó o fins i tot a Penteu, el rei de Tebes esquarterat per les bacants. Com li agradaria al dramaturg francouruguaià ser escomès per les feres, experimentar el mateix esquinçament que el seu tràgic tutelar!

In pulverem reverteris

Un gest necròfil, molt del gust de l’autor, apunta al desig de llegir en les vèrtebres dels avantpassats el paisatge de la mort pròpia. Pols ets i en pols et convertiràs. Recorda’t de morir. Ningú se n’ha oblidat mai.

Article publicat a Núvol el 4 d’octubre de 2019