Si Pedro Almodóvar té tot el dret a explicar a sí mateix en cada pel·lícula i el públic li compra, també aquestes actrius (Paula Joseph, Agnès Jabbour i Mireia Casado) se senten amb la necessitat d’expressar-se i riure’s de sí mateixes. L’anecdotari, que fluctua des dels temes més tòpics (de la dieta al sexe) als més íntims (de la menstruació a la depilació) , també inclou ràfegues de reclamació femenina, d’empoderament. Poden fer broma de les seves fragilitats però no permetran que això les debiliti: reclamen poder tornar a casa per la nit tranquiles i no sentir mai més que hi ha hagut una nova víctima a mans de la seva parella.

Veient-les actuar (sigui al pati de butaques o en la coreografia més atrevida, a l’escenari) traspassen una energia positiva constant. Es veu que s’ho passen bé actuant. Perceben que el públic connecta amb la seva manera d’expressar-se, sigui en les capes més superficials de traç còmic gros, sigui en les capes més vulnerables, de denúncia ferma. Tot i que la gran majoria de la platea sigui femení, no hi falten les parelles de joves que riuen amb cara d’incredulitat tot el que exposen (molt ben trobat el patetisme ben real en l’escena del lavabo públic!). O la distòpia estripada de personatges femenins de Disney, amb disfressa inclosa, que es queda, voluntàriament, en el costat més ridícul (a diferència de la Pocahontas de Bàrbara Mestanza).

L’obra denuncia a través de l’humor, fent-se en part passar per masclistes, o com a mínim, per homes. És una jugada que permet una certa identificació, ni que sigui des del tòpic més tronat. Una mirada similar a la d’Akelarre, o a la de Sol Picó de Dancing with frogs (amb un botafumeiro en forma de penis gegant) o fins i tot Agnès Mateu (que s’atreveix a disfressar-se amb una màscara de tita) a Rebota, rebota y en tu cara explota. Té un perfil mot d’entreteniment en sessió surrealista de tupper-sex (és hipnòtic veure com vibren alguns aparells, certament) i,probablement, aniria bé trobar fórmules per apretar el ritme. tot i això, al públic no li importa gens la durada (estan programades dissabtes en hora golfa!) i es diverteix obertament. Ara, pel públic tímid, millor anar en grup (o en parella).

La Malencòmica (no tenen manies de posar el telèfon de la productora ni tampoc d’agrair totes les joguines sexuals a les botigues corresponents) s’expressen indistintament en català i castellà. Tenen la veu en off de Lloll Bertran que, per moments, es converteix en La Vanessa. I hi ha moments que, efectivament sorprenen. Si tothom té clar quines són les coses dels nois (el futbol i els cotxes) dubten en enumerar coses de noies. No passa res, per això estan les actrius per exposar-les sense pèls a la llengua. Són un grup molt tendre encara del que en coneixem poc. Ara, sí que es pot recordar Agnès Jabbour que demostrava (amb Glòria Ribera i Nikole Portell, dirigides per Francesc Cuéllar) com costa ser coherent i sensible amb la supervivència de la Terra a My low cost revolution.