Vist el dissabte, 22 de maig de 2021 al Teatre del Raval de Barcelona.

Serà cosa meva, però la sensació que aquesta obra teatral, a priori, pot donar, i les expectatives que crea (ja dic, serà cosa meva) és d’una obra de guerra de sexes, o millor encara d’un compendi de tòpics sobre la feminitat però que en el fons pot buscar explicar-nos-ho als homes, que ja sabem que sempre ha estat de les coses més críptiques per a nosaltres, la condició femenina, però amb una certa dosi de frivolitat i, sobretot, comicitat.

Res més lluny de la realitat. L’obra és una potent reivindicació del feminisme, de la realitat de les dones que sovint s’amaga (i al principi ja queda clar, amb l’exemple d’una científica que ningú no coneix, però sí els seus treballs, reconeguts a companys seus, homes) darrera del dia a dia de les dones, especialment les que volen sortir dels tòpics (avui afortunadament superats en part) de submissió a l’home, de minusvàlua intel·lectual o d’estar destinada a formar i tenir cura de la família.

Hi ha alguns moments impagables, com ara i sobretot, l’explicació de què és el consentiment explícit per a les relacions íntimes, a través d’una galeta, que considero insuperable. També diverses crides a la lluita per a la igualtat d’oportunitats, no només per la condició de dona, sinó per atributs físics com, simplement, estar grassa. I tot el sexy que això pot arribar a ser. També destacar un número divertidíssim de les ‘princeses’ de Disney, amb cançons on s’ha variat la lletra, que ja us podeu imaginar que lluiten contra el tòpic que s’inculca ja de petits a nens i nenes. O per a aquells que ja tenim una certa edat, ens acompanyarà la famosa cançó (lunes antes de almorzar, una niña fue a jugar, pero no pudo jugar, porque tenía que…) dels pallassos de la tele, Gabi, Fofó, Miliki i companyia. I destacar un inspirat recull de les referències, pel que fa al sexe, que avui dia emanen sovint de la pornografia, i no d’una educació sexual que no acaba d’arribar ni de reeixir. I això és vàlid per a totes les edats per damunt dels 12-13 anys.

I clouen amb un final de 8M que va aixecar el públic de les butaques per a aplaudir entusiasmat. 

Per contra, diria que el pitjor enemic del resultat final de tot plegat va ser, en la part purament teatral, que en diversos moments no es va entendre bé el text, sigui per rapidesa, sigui per a dicció o per orientació de la veu. Cosa difícil d’entendre, ja que a la part de cançons de Disney es va veure que portaven micròfons. I per a la part més purament artística, que en alguns moments es troba a faltar la brillantor i alhora la finor (estem parlant d’una crítica a la totalitat d’una societat masclista) dels moments abans esmentats. Cosa que fa pensar que té un marge de millora important, en tots dos aspectes. De tota manera, previsible o no, tots sortim amb la sensació que encara queda un tros ben llarg per a la desitjable igualtat. La de possibilitats i la d’oportunitats. Perquè, afortunadament, homes i dones som diferents. I això sense entrar en totes les noves formes d’ésser humà que han pogut visibilitzar-se ens darrers decennis.