Al tràngol de la mort d’un familiar proper, se li suma el patetisme del comportament amb l’herència. Ho sap molt bé aquest advocat, amic de sempre de la família, que ha viscut un capítol de gelosia fraterna, poc abans d’iniciar l’obra que planteja Lara Díez Quintanilla. Mirar des del forat del pany els comportaments ridículs dels humans i veure com pateixen per les seves petiteses (quan no baixeses) sempre trasllada el quadre a un humor cínic, una mirada ben negra sobre l’estima (o la no-estima) a la persona desapareguda i als germans. El que podria ser un típic quadre vodavilesc, de traç gros, afina per trobar-hi el matís i parlar de la persona que, a partir d’un trencament vital (com, precisament, la mort d’un familiar) s’atreveix a acabar amb el que li reservava la família. O com era vista i entesa sempre per l’entorn. I aquí és on esclata el perfil psicològic de la germana, sempre al marge, malaltissament observadora i propietària dels somnis i els desitjos més inconfessables. Recorda, en part, aquell devessall de quadres psicològics dels personatges de Després de la pluja de Sergi BelbeI. Ella és estranyament associal tot i que sigui empàtica amb els comportaments dels altres, per estrafolaris que siguin.

L’autora i directora sap escriure i deixar les rèpliques en l’ambigüitat, que tinguin doble sentit. Que la mínima pausa permeti que l’espectador s’adoni de l’equívoc, el disfruti íntimament i amb complicitat, per tot seguit, aclarir-ho. Els personatges, tant humans com carregat de vulnerabilitats i rareses, pateixen per expressar el què volen, el que desitgen, el que creuen que els pertoca fer. La manipulació entre advocat i germana és recíproca: L’un, està convençut de la seva superioritat perquè domina la situació professional. L’altra, confia desarmar-lo perquè té secrets amagats en dècades que, ben administrats, farà que aconsegueixi els seu propòsit, aparentment a partir d’unes indirectes maldestres, divertidament evidents.

És bonic que l’obra, que va arrencar com una lectura dramatizada en la Sala Beckett de Gràcia, hagi acabat presentant-se al nou local de Poblenou. La dramatúrgia catalana té sort d’aquest camp tant fèrtil, i amb tanta fe i fidelitat. Perquè la peça (abans ja havia fet temporada al Tantarantana) sempre s’ha entès com un projecte en el que els actors Ramon Bonvehí i Francesca Vadell són irremplaçables. Es nota una profunditat, que els conviuen des de fa temps i els fan tendres i fràgils alhora. L’obra, en definitiva, diverteix en molts moments (fins al moment típic del comentari sorollós al veïnat) i també sorprèn i emociona amb uns girs inesperat. Tot i els comportaments quasi desesperats hi preval la dignitat final, extrem que demostra com l’autora salva i estima aquella germana, que tothom donava per vida amortitzada.