CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
La càrrega sentimental de l’impost de successions
Publicat el: 19 de gener de 2020
CRÍTiCA: Herència abandonada
Quan un pensa en una herència li vénen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l’impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l’esforç del patrimoni familiar. Però l’autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d’una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l’antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l’Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d’obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d’Or del 2018.
Peça per a dos intèrprets —amb un cert aire llunyà de Pinter—, l’arrencada de la trama sembla indicar que no hi haurà pressa. Però les pauses, els silencis, les frases curtes, les respostes que són preguntes i les mirades sense paraules van perfilant la situació i el carisma dels dos protagonistes. Ella, Àngela, germana petita d’una família amb tres germans més —els tres, homes—, que es troben amb la mort del pare en un moment que la mare ja no recorda ni qui és ella mateixa ni qui són ells perquè té un procés d’Alzheimer avançat. Ell, Felip, jove advocat de confiança de la família, hereu del bufet del seu pare també advocat i amic d’infància dels tres germans i de l’Àngela.
Als espectadors que vagin confiats excessivament amb la icona de l’«herència» del títol els pot decebre el fet que hi hagi poca dialèctica sobre el que podria ser un retrat costumista de les típiques sessions davant d’un notari a l’hora d’adjudicar i repartir béns del difunt entre els seus hereus. I aquesta és la gràcia, esclar, perquè «Herència abandonada», després de l’arrencada a ralenti inicial, fa un gir inesperat i amb el pinyó posat porta a descobrir una altra «herència», la que arrosseguen dins seu l’Àngela i en Felip des de petits.
Una «herència» que explota precisament quan, a causa de les obres de rehabilitació de l’edifici d’oficines, en unes golfes improvisades, envoltats de capses plenes de paperassa i d’un cert desordre ambiental —els murs rònecs de la sala de Dalt de la Beckett ho arrodoneixen a la perfecció!—, amb una taula de despatx on no s’hi pot sucar precisament pa, la tardança dels tres germans que s’han barallat a fora abans d’entrar provoca una mena de “thriller” romàntic estripat amb una escena d’amor i odi espaterrant amb més odi que no pas amor.
Una «herència» que, després de passar per un diàleg minimalista —que tant Francesca Vadell com Ramon Bonvehí interpreten amb una caricatura molt personal i afinada de l’Àngela i en Felip—, sense que ho sembli, parla de les conseqüències de ser l’única filla entre quatre germans, de les de comptar amb l’obligació de tenir cura de la mare perquè toca fer-ho a la filla, de les d’haver patit el fet d’haver estat la preferida del pare i per tant la que ara li toca el rebre a l’hora de l’herència perquè ja ha rebut prou amor, i per les conseqüències de la necessitat de tancar el cercle amb una confessió apassionada, amb xantatge d’espionatge infantil inclòs, que deixa el jove advocat Felip més aviat descol·locat, per no dir «desheretat». Els anys no passen en va, però sempre s’hi és a temps, si es vol, de “jugar a metges” o de “jugar a papes i mames”, sobretot si la noia, quan tocava fer-ho, s’havia quedat a l’escapça arraconada pels jocs dels xicots. (…)
CRÍTIQUES RELACIONADES / Herència abandonada
TÍTOL CRÍTiCA: Lúcida mirada després de l’herència
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: I tot per una herència…
PER: Josep Maria Viaplana

VALORACiÓ
8