De l’amor, el gran tema de la creació artística de tots els temps, ja s’ha explicat probablement tot. No trobarem cap altre tema tant minuciosament disseccionat en la literatura, la dramatúrgia, les arts plàstiques, la música, el cinema… I, malgrat tot, ens continuen atraient i enlluernant les comèdies romàntiques com Aquella Nit, la darrera producció de La Brutal que s’ha estrenat a La Villarroel i sobre la qual cal dir, d’entrada, dues coses: és imprescindible i cal que tingui una llarga vida.

Aquella nit, del dramaturg escocès David Greig i del músic i compositor, també escocès, Gordon McIntyre, porta per subtítol Una obra de teatre amb cançons i, més enllà d’intentar explicar a l’espectador una mica més de què va la cobla, la cosa és important perquè remet directament a com s’explica la història, que és el realment important en aquest cas. Aquella nit és una forma diferent d’explicar una història d’amor que no per convencional deixa de ser atractiva i emocionant però que sedueix més pel com que pel què, o el que és el mateix, per les formes que pel fons.

El què son les vicissituds de l’Helena, una advocada de divorcis embolicada amb un home casat; i el Bob, una espècie de trilero-bona-gent que sobreviu com pot després de renunciar als seu somni d’esdevenir escriptor. Dos personatges aparentment antagònics que coincideixen en un bar del centre d’Edimburg una nit que canviarà les seves vides.

Res nou, oi? Perquè el veritablement atractiu d’Aquella Nit és la forma com s’explica aquesta història d’amor: sense quarta paret, amb els actors interlocutant directament amb els espectadors i els músics, entrant i sortint dels personatges, interrompent l’acció per cantar, amb els tècnics intervenint ‘en directe’ en escena…

Música, actors, interpretació, projeccions… Una obra de teatre amb cançons, un xou, un concert, un joc d’improvisació… Una mica de tot de la mà d’un David Selvas a la direcció que torna a demostrar la seva genialitat a l’hora de confegir propostes escèniques plantejades com un puzle de peces a priori inconnexes però que acaben convergint en un espectacle d’una consistència irrefutable.  

L’altre gran mèrit de Selvas és haver triat l’Ivan Massagué i la Marta Bayarri com a protagonistes d’aquesta proposta tan guapa. L’un i l’altra estan en un estat de gràcia interpretatiu de forma que la seva conjunció escènica és incommensurable. Només cal dir que aconsegueixen que estimis els seus personatges fins al punt que te’ls emportaries a casa.

Si el bon teatre és aquell en què surts de la funció diferent de com hi has entrat, no hi ha dubte que Aquella nit és teatre boníssim. I, a sobre, sense que t’hagin explicat res de nou. Només que t’ho han explicat amb un mestratge, una convicció i unes ganes davant les quals és impossible no plegar-se.