El director David Selvas repeteix fórmula a Aquella nit de donar més pes a la música, com ja va fer amb l’exitosa La importància de ser Frank (que torna al Poliorama!). En realitat, explica una ficcionada història d’amor improvisat, que és tant fals com entranyable. La pàtina de representació és constant, en part perquè els mateixos personatges hi juguen, com reescrivint la història del seu enamorament. Una nit que ningú esperava i que resulta ser determinant pel futur dels nois, que just superen la crisi dels 40. Ben bé com al Midsummer que es va representar al Tantarantana el 2013.

La peça passaria com un entreteniment divertit, gràcies a la connexió dels dos actors i l’empatia que generen amb el públic des del minut 1. Efectivament, la música és un coixí balsàmic que fa molt més lúdica la proposta. Hi ha una sensació grunge, de bar que lliga molt bé amb aquesta història folletinesca. En comptes del pub irlandès d‘El bon lladre, ara és una Vinacoteca pero el to de màfia xunga és similar.

Potser una pega que sona excessivament ´s l’ús dels micròfons. Que es pot justificar pels moments de cançó (en què la veu ha de poder sobreposar-se als instruments si es vol fer entenedor el que diuen) però que son sobrera quan es produeix la peripècia entre còmica, quotidiana i dramàtica dels dos protagonistes. Tot i així, els moments de banda musical són molt seductors i el codi interpretatiu, enllaçant les casualitats sense transicions fan molt atractiva la proposta. La crisi dels 40 és una febrada que es passa, també, amb l’edat!