Eu Manzanares descriu una escena tant tòpica com real. La nit de Cap d’any en una família obrera (humil, no pobre!) que pot ser un canvi radical en la seva vida. S’intueix una família molt d’esquerres que es debaten entre ser moralment irreprotxables i estar sempre al costat del feble i, alhora, gastar un accent pessimista, de saber-se els últims que lluiten per causes justes i que això els penalitza. Però s’empoderen ells sols, en la intimitat del seu menjador. Es fereixen les ferides a cops d’Ana Belén (Abre la muralla) o Camela (Lágrimas de amor).

És una família que ja s’ho ha dit (i cridat) tot. Que el veïnat els deu tenir per uns queixosos perquè sempre els costa pagar les derrames per a reformes de l’escala. Ells se senten víctimes del sistema i reaccionen airadament, esquitxant bilis. Lo nuestro és diferent a lo nostru que reivindicaven a Una altra nit, fa uns mesos, al Maldà. O al Consell familiar de Cristina Clemente. s´nj tres irades sobre una relació domèstica que es complementen (com un calidoscopi), prismes d’una societat que se juxtaposen. En totes tres peces, el passat defineix i reforça les personalitats, sense que això vulgui dir que s’autoexcloguin de l’entorn. La prova és que aquesta família barreja el català i el castellà, escolta les Campanades de La 1 (“son más puntuales“) i compra La Grossa de Nadal. Els fills empre tasten el mateix menú i el cava que van servir en el casament dels pares però entenen que volen estudiar carrera i treballar fora de les oficines i les fàbriques com fan els pares. Després de les campanades, els pares saben que es quedaran sols, perquè els joves marxaran fins tard.

L’univers conegut, com a esquer habitual en pel·lícules o sèries (que sovint apel·len a la nostàlgia), en aquest cas, fa uns quants salts mortals. La peça va creixent i salpebrant la comedia típica amb uns moments dramàtics ben forts, en què el silenci glaça el públic, que reia divertit despreocupadament, uns instants abans. La música funciona com un ressort emocional de manera similar al mític Sé de un lugar d’Ivan Morales. Hi ha una intriga molt ben amagada que manté contínuament la tensió. Les sortides dels intèrprets permet que el públic conegui mitges veritats que els personatges descobriran més tard, potser. L’espectacle respon molt bé a les demandes de la factoria Flyhard perquè sap distreure i emocionar amb un punt d’ingenuïtat i salpebrat d’inconformisme.

Sovint diu Toni Casares, de la Beckett, que caldria un dramaturg en cada reunió d’escala. En realitat, les autores Marilia Samper (L’alegria), o Eu Mazanares (Lo nuestro) descriuen un cinturó roig, entre lluitador i agnòstic, que rebenta la barrera de la formalitat. Benvingudes les revolucions i, en menor mesura, les decepcions (si això porta un ensenyament vital).