L'alegria

informació obra



Intèrprets:
Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera, Alejandro Bordanove
Escenografia:
Enric Planas
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Noemí Jiménez, Coral Peña
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia
Autor:
Alberto San Juan Guijarro, Fernando Egozcue
Sinopsi:

Extraradi d’una ciutat. Barri obrer d’habitatges barats de protecció oficial. Una zona pobra, degradada i oblidada per on no voldríem passar. La Júlia hi viu de lloguer amb el seu fill Eli, que té paràlisi cerebral. L’Eli té 20 anys i no parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure, i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria. Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.

El noi ha crescut, i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill.

Una simple rampa pot resultar una empresa impossible quan totes les condicions són desfavorables i si la seva consecució depèn de la voluntat i de la bondat dels altres.

Crítica: L'alegria

19/10/2017

Repòquer: sorpresa, utopia, por, veritat, sensibilitat

per Jordi Bordes

Una bomba d'incontrolada emotivitat per abraçar a l'audiència. L'arrencada d'una naturalitat i una fredor esclatant ja situa l'espectador en un espai molt íntim i que fa prendre consciència del drama. Però el mèrit de Samper és que, refugiada amb el somriure i l'alegria d'una mare coratge, l'obra no perd quasi mai l'aire positiu, del que tot és possible, que el primer és l'amor pel fill (encara que estigui malalt i costi comunicar-s'hi) i que ell respon amb un somriure encomanadís, certament. Segurament,la primera sorpresa (no val fer spoliers) és d'on emergeix el narrador. Perquè delata que el codi teatral exisitirà contínuament per avançar l'acció. 

Si tot fos de color de rosa, l'obra no superaria el bonisme però Samper hi sap deixar unes gotes amargants de conflicte, de traïció i d'intuir la feblesa del que tothom, aparentment, respecta. Per això, el treball dels quatre actors és estimulant pel public, que hi va veient diferents capes, contradiccions, fortaleses i febleses. Aconsegueixen, amb una notable naturalitat, construir i deconstruir la moral del seu personatge, transitar per una montanya russa d'emocions que, si durant molts moments té un to de melodrama que deixa fred el públic, sap desarmar-lo quan s'ho proposa amb un desenllaç d'una tendresa utòpica que tothom desitja. L'autora i directora s'atreveix a trencar, si cal, amb el conte feliç. No vol explicar un conte de roses, si no la relació estreta que pot  generar un fill  amb paràlisi cerebral. 

Marilia Samper és una treballadora de trinxera del teatre de Barcelona. Les oportunitats que ha tingut les ha sabudes aprofitar. Ho va fer amb aquell intrigrant i dolorós L'ombra al meu costat (T6 al TNC, 2012). Però també va saber treure suc a l'adaptació i direcció de la comèdia Treballs d'amor perduts, dels de Parking Shakespeare. O als Pulmons  que va dirigir als de Sixto Paz També va ser reveladora aquella versió de F3dra (Sala Beckett, 2011). Samper sap nvegar del drama a la comèdia, extreure amargor en el gag i brillantor en el desconsol. Amb L'alegria es reivindica com una autora i directora que sap tensar les emocions i descriure, des de la petitesa (com Marc Artigau, Pau Miró, Clàudia Cedó, Llàtzer Garcia, Josep Maria Miró...), els grans conflictes vitals. Treballa una èpica domèstica, sense necessitat de grans tragèdies, que un cop i un altre, resulten captivadors. Que ningú es perdi L'alegria;en sortirà molt reconfortat amb la humanitat.  És un mirall d'un La La Land, en clau escènica.