Jordi Oriol és un mestre en estirar el llenguatge i donar-li noves formes. Fins a construir subtrames que li donen una profunditat còmica i també conceptual. En aquesta peça, però, el moviment i la situació supera de llarg el desmembrament metalingüístic. La companyia en bloc IndiGest delira a Europa Bull. Diem “De Lira” al títol perquè tot pren una forma que es precipita i no deixen de sonar instruments i tonades típiques europees (hi apareix l’assassinat de Juli Cèsar, però no la lira d’Asseguratòrix). I ens referim a a “De l’IRA” perquè la mirada cínica i mordaç té la dimensió d’un atemptat a les formes hipòcrites de l’Europa que, d’altra banda, és cínica en les urgències humanes (i Europa Bull en cita un grapat) tot declarant alhora ” Tenim l’Europa que ens mereixem”.

Els seus personatges estrafolaris (com la sirena de Prometeu, no res o la tortuga i el tauró d’Ara estem d’acord, estem d’acord) tenen forma d’acudit, ara: un tirolès excèntric o un Robespierre que li molesta la perruca; O una àvia centenària, que en comptes de bossa, porta un esquellot, que resultarà mortal.

El dramaturg coneix bé el TNC perquè l’any passat va presentar La niña gorda. Ara, no ha calgut que desmembrés Santiago Rusiñol i ha pogut crear amb molta més llibertat amb l’epicentre de la burocràcia d’Europa (i els seus mites). Abans, també havia col·laborat amb Carles Santos per aquell projecte amb l’Institut del Teatre: Esquerdes, parracs, Enderrocs. Certament, la seva especialitat és trobar dobles lectures amb Shakespeare sigui a partir de Hamlet (La caiguda d’Amlet) o de La tempesta (L’empestat). Aquest cop, hi ha menys joc de paraules, i molta més construcció escènica. El deliri ve del moviment i no del mot.

El dramaturg i director és un amable enfant terrible. Li agrada jugar amb els tòpics i fer-los redundants fins a l’infinit, construint un artilugi teatral ben còmic i alhora amb una crítica negra i mordaç. El Premi Quim Masó 2018, que ja es va estrenar al Temporada Alta fa uns dies, fa temporada al TNC. Europa Bull és delirant. Com una divertidíssima enfebrada en què tot es degrada i pren una dimensió apocalíptica. Amb la complicitat de la companyia (que s’ho passa molt bé jugant, tot i el desgast físic que comporta aquesta coreografia contínua de disbarats) fan un retrat de l’Europa funcionària. Dels que treballen com a staff (avorrits que no hi hagi gairebé res a netejar) i els polítics que fan veure que treballen per justificar els seus sous i dietes. El cas de la vaca Penka (indultada a la condemna que l’executava per haver sortit il·legalment d’Europa) és un paradigma fonètic que Oriol no deixa escapar. En aquesta torre de Babel, en què es fan imprescindibles els auriculars per entendre tothom, la forma pren molta més importància que el fons. El dramaturg no deixa d’etzibar coces a una democràcia en entredit i no prou reforçada pels seus representants. Les banderes voleien com el vent (l’espanyola, no aguanta mai dalt del màstil) i els gestors culturals proven de consensuar un referent que els agermani a tots. Les escenes es van barrejant i no tenen un sentit fins, en tot cas, el final (el propi desordre, la desorientació dels mateixos intèrprets que s’han desdoblat contínuament). El quadre mostra una Europa molt millorable. No només pel que podrien projectar la seva burocràcia com, sobretot, per la història que ha amagat sota bandera d’estels fent rotllana. Un mateix personatge tant pot tocar el Bella Ciao, com la Marsellesa o, per què no, el Cara al sol.