Ben bé, què és Europa? Què ens caracteritza als europeus i, encara millor, que ens uneix i ens representa més enllà de la nacionalitat de cadascú? Hi ha alguna comes més que una unió econòmica? Preguntes com aquestes integren la base d’Europa bull, l’espectacle amb el qual la companyia Indi Gest va guanyar el Premi Quim Massó del 2018 i uns quants guardons dels Premis de la Crítica de recomana.cat l’any següent. Un muntatge de grandíssim format amb el qual Jordi Oriol i els seus donen volum i argument al que tothom sap però ningú soluciona: Europa és poca cosa més que una entelèquia, una construcció artificial amb persones que no s’entenen capitanejada per unes institucions sense fonaments la principal feina de les quals és impedir la implosió d’aquest castell de fum. 

L’espectacle d’Indi Gest no té cap pietat amb la idea d’Europa. A partir del mite del segrest i posterior violació de la princesa fenícia Europa per part del déu Zeus i prenent com a fil conductor el cas d’una vaca búlgara, Penka —evidentment Jordi Oriol no podia deixar passar aquesta oportunitat lingüística—, que el 2018 es va escapar del seu ramat i va entrar a Sèrbia il·legalment obrint un debat sobre si calia sacrificarla per haber entrat a la UE sense papers, Europa bull (aquí el nom sí que fa la cosa) situa l’acció a la Comissió de Cultura de la UE, els membres de la qual busquen una motiu per fer una gran celebració amb la qual tots els europeus s’hi puguin sentir identificats. 

Damunt d’aquest plantejament, la cosa evoluciona en diferents direccions. A Europa bull, les línies argumentals es solapen igual que ho fan el present i el passat. Hi ha tocs metateatrals, un ritme que canvia sobtadament, un humor fi i una ironia descarnada, fins i tot certs tocs de màgia en la transformació dels personatges, un subtext profund i valent i una catarsi final espectacular. Un puzle amb peces que no necessàriament volen encaixar i que deixa clar el missatge encara que el camí sigui, en ocasions, tortuós i costerut. Un autèntic bati-bull ben executat, amb uns intèrprets energètics i completíssims que fan molt bona feina, però que en ocasions es perd a ell mateix. 

La companyia ho sap i, d’aquí, l’escena pràcticament final de l’obra en què una de les actrius perd el personatge i li diu, més o menys, al director: “Vols dir masses coses, Jordi, no s’entén res i estem esgotats”. Una mena d’autocrítica preventiva, vaja, que resumeix bé la impressió final de l’espectacle. Europa bull és un gran projecte amb un discurs necessari i punyent, que dóna sentit a l’acte teatral i amb una factura interpretativa i tècnica inqüestionable. Però també és un toro massa pesat que costa de controlar i que, a vegades, sembla que es desboqui.