Tres velles malgirbades, geperudes, polsoses, tan tenebroses com hilarants, apareixen en un escenari nu. Són les tres bruixes, les Germanes Fatals, que immediatament fan pensar en algunes àvies sardes que encara habiten en la ruralitat de Sardenya, i fins i tot m’han remès a la figura macabra de S’Accabadora. I és que el director Alessandro Serra, amb la companyia Teatro Persona, porta l’obra de Shakespeare a l’univers sard, adaptada per Giovanni Carroni -un dels actors-, a la llengua sarda, concretament a la variant nuoresa, que ressona com un tro alhora que ens agermana per la similitud lèxica i fonètica. Les tres bruixes, que saltironen com ballant el tradicional su ballu tondu, s’inspiren en Sa Filonzana, una figura dels carnavals d’Ottona, que fa que tothom l’obedeixi perquè d’ella depèn la vida de tots. Porta un fil de llana que pot tallar si és contrariada, el fil de la vida. Hereva de les Parques romanes i les Moire gregues, ens remet a un passat ancestral que inunda tota l’obra.

L’origen d’aquesta peça fou un reportatge fotogràfic que el director va fer als Carnavals de Barbagia (del Carnaval sard en diuen Carrasecare, que literalment vol dir “carn humana viva per a lacerar”), són ritus dionisíacs i arcaics. Les fortes imatges, les màscares, els sons guturals van fer pensar a Serra de fer-ne una comunió amb el clàssic dels clàssics. I per això també la companyia és composta només d’homes, a la manera elisabetiana, com també als carnavals són vetades les dones. Sincerament, tot això que ens estalviem!

De tot plegat sorgeix una peça d’una poètica punyent, que et va penetrant, t’embadaleix, et sotrega, t’arrela, et colpeix i et fa riure. No hi ha escenografia, són objectes que adquireixen funcions diverses, les pedres -que remeten a l’antiga, desconeguda i inquietant cultura nuràgica de l’illa-, la pols, la foscor, la tenebra lleument esberlada de sobte per un raig de llum, un espai sonor que de vegades retruny i a voltes xiuxiueja. Fantàstica l’escena del banquet en què el fantasma de Banquo trepitja el típic pane carrasau que hi ha damunt la taula. El bosc de Birnan avança en forma de màscares de suro. Hi ha moltes escenes memorables… l’hauria de tornar a veure.

Serra treballa a partir del treball dels actors i sobretot de la corporeïtat, emanant imatges,. No l’importa tant explicar una història que ja coneix tothom -a part que en Shakespeare el text és sempre un pretext- com crear mitjançant les imatges símbols, emocions transmeses pels cossos en l’espai, la llum i el paisatge sonor. Ells han treballat el cant gregorià i el cant vibratori, la paraula, el poder vibratori de la paraula. Serra diu que té alguna cosa de màgic, quan la paraula actua i deixa de significar.

Celebro que un espectacle tan multipremiat com aquest, que està fent amb èxit la volta món, sigui en sard. L’art és art, sí, no importa la llengua. Però sí, de vegades sí que compta. El sard era prohibit a l’escola durant el feixisme i el postfeixisme. L’actor i traductor Giovanni Carroni (Nuoro, 1958) va aprendre l’italià a escola als 6 anys. El sard ha estat considerat, encara ara en alguns sectors, llengua d’ignorants i els mateixos parlants l’abandonaven, com ho feien molts parlants de dialectes italians. L’avi del director, Alessandro Serra, era pastor, com encara n’hi ha tants a Sardenya, i ell -nascut al continent, a Civittavecchia- a l’inici també rebutjava els seus orígens. Fins al 1971 no hi va haver una proposta de llei de bilingüisme a Sardenya, que fins al juny del 2019 no ha esdevingut llei. Ja em direu! Una illa que ha sofert tantes dominacions des de temps immemorials, que inverteix quasi zero en cultura tot i el talent que hi sorgeix, doncs té molt de mèrit sortir-se’n tan bé tenint tantes funcions pel món i evidentment fent un espectacle excel·lent.

El públic del Teatre de Salt, on van presentar Macbettu dins del Festival Temporada Alta, va aplaudir dempeus i en va sortir impressionat. Un Shakespeare ritual, una veritable meravella. Serra fa viva la literatura.

“Macbettu ha mortu su sonnu! Su sonnu innossente, su sonnu ch’imbolica sa madassa iscumentada de s’affannu”. “Macbeth ha mort el son! El son innocent que embolica la madeixa de l’angoixa”. I és que aquí tots els delictes es cometen de nit.