En aquesta versió les bruixes de Macbeth s’han convertit en una mena d’àvies sardes que tramen maldats i es riuen pels cantons. Com un Galdric de L’escurçó negre, però caminant en passes curtes i accelerades. La proposta d’aquest Macbeth carregat de jocs sonors i efectes amb els elements indispensables té un cert aire al surrealista Othel·lo en clau de clown. Vist en distància, la companyia ha aconseguit ampliar efectes que trenquen la convenció més narrativa teatral a canvi d’uns efectes precisos i desconcertants. Però totes aquestes troballes, no dóna cap pàtina nova a un drama, ni apropa (tot i que diverteix i atrapa per la seva estètica expressionista, de clars i ombres) el drama de violència familiar (Macbeth arrasa amb tots els nebots i cosins per garantir que ningú li usurpi la corona) als nostres dies.

La companyia Düsseldorfer Schauspielhaus va signar una versió (que es va veure al Teatre Lliure el 2007) en què les bruixes eren uns éssers irracionals, escatològics, que també divertien pel seu exhibicionisme i la seva extravagància. Però que deixaven que el dolor esclatés amb tota la contundència (i amb una sang que regalimava per l’escenari.Més tard, va ser el mateix Rigola (MCBTH) el que va arrencar amb una primera part histriònica, exagerada però que li donava un tomb radical a la segona part (amb una sang que no s’esborrava de les mans de lady Macbeth, en la seva follia).

Hi ha troballes precioses que, a més, emparenten amb la tradició més folklòrica dels sards. El bosc de Birnam s’apropa perquè són els soldats els que s’abillen amb unes màscares fetes amb escorça de suro. Un camuflatge que, en realitat, respon a una forma tradicional del Carnaval de Sant Antoni en aquella illa. La sorpresa que va causar el debut del director i dramaturg italià, Alessandro Serra, augura que, el Temporada Alta el voldrà seguir convidant. Com altres dramaturgs que han causat gran sorpresa al Temporada Alta. Com podria ser Christiane Jatahy (Julia)