Sol Picó és una coreògrafa que, habitualment juga amb tocs còmics i els alterna amb altres de precisió i bellesa coreogràfica (One hit wonders, 2014; Només són dones, 2015). També amb punts de dolor. El to i la radicalitat agermana la coreògrafa a treballs de Carles Santos, per citar un autor a qui admira i que compartia aquell gust per ser irreverent i voler posar molta pòlvora en la seva intenció artística. Ara, Sol Picó ha esquerdat els codis de la cultura popular a través de fer una radiografia (còmplice i amable) de les bandes de música popular, a Animal de séquia.

L’encàrrec de la Generalitat Valenciana es va poder veure també el passat Grec Festival. Ara ha servit per inaugurar la nova edició de Fira Mediterrània. Picó intercala els vuit ballarins amb una trentena de música amateurs que, tant aviat, construeixen una coreografia coral immensa com es signifiquen amb els seus instruments de vent i percussió. Els quadres que s’expressen són els de les mascletàs, les processons o les tomatines. Evidentment, es percep que grata molt més profund en altres tradicions del que no hi ha referències al Principat (som veïns culturals i compartim llengua però ens desconeixem molt). L coreògrafa no es limita a referenciar com a cltural aquelles danses partitures tradicionals, també arrenca amb la música de discoteca de la ruta del bakalao. Com el dramaturg Jordi Casanovas també fa veure a Valenciana (la realitat no és suficient) va ser una campanya mediàtica el que va contaminar una mogida, fins llavors, molt alliberadora de la joventut de l’època. Sol Picó també ho posa com una de les ramificacions brutals dels balls conjunts, que es movien amb passes de dansa folklòrica pausada.

Una mena d’ase s’arossega pel fons de l’ecena, darrere d’una pantalla translúcida que sovint rebota el reflex dels músics de forma abstracta, i transforma el clor en un riu que travessa l’escenari. L’aigua de la séquia esquitxa, efectivament. La roba, que té flaire ‘uniformes tradicionals, es va despreent i despullant el cos fins a trobar l’arrel. La música és la germana del moviment. Sol Picó, que s’atreveix a fer un cameo en l’únic instant de música a cappella, es capbussa en la tradició per sortir-ne esquitxant com un gos que s’espolsa l’aigua. La intensitat arriba a tots els racons de la platea. çpotser falta una comunió final en què la fesa també trenqui la quarta paret de forma efectiva i el ball es produeixi entre lesbutaques a carrec dels mateixos esectadors. La festa no pot ser passiva; s’hi ha d’intervenir.