A les escoles de primària deuen ensenyar que que tot missatge necessita d’un emissor i d’un receptor. La coincidencia entre el temps i l’espai feia que el missatge fos efectiu. Com Peter Brook hipotetitzava la unitat mínima de teatre és una persona passant per l’escenari i algú que s’ho mira. Doncs així mateix plantegen el teatre els d’Amicale. Des del joc més surrealista i, aparentment, senzill: construir una successió de fets que implica un inici i un final (de la primera a l’última foscor). Saben teoritzar com faria Charlie rivel per pujar-se a una cadira sobre un aparell de telèfon fet amb un fil i dues caixes de llumins idonar-li un tomb meravellosament deliciós i divertit.

Germinal desarma per la seva simplicitat. Perquè els intèrprets es converteixen en una mena de comunitat primitiva en què desconeixen so, llenguatge tecnologia però són capaços de nomenar-los, d’identificar-los abans i tot que apareguin. Una trampa al solitari que diverteix l’espectador, tot implicant-lo, fent-lo còmplice. Sorprèn quan esberla el terra amb un pic per a descobrir un aparell tecnològic. El teatre, tant pur, en teoria, està carregat d’artifici i ells els desemmascaren, un a un: des de la llum i el so a les pantalles d’ntertítols, els cortinatges i la porta d’accés als camions de càrrega. Ho fan, això sí, amb el joc constant i bastint els personatges d’un caràcter innat, que tot I que sempre domina la voluntat de compartir coneixement, es respiren diferents maneres d’enfrontar-se a les adversitats. Rotundament còmic.