La Fundación Agrupación Colectiva indaga en la destrucció del missatge, del dispositiu teatral. Tot val per dinamitar convencions socials i abocar el seu cinisme sinistre amb ells mateixos. Protocolos… és una peça excessiva que pretén ser-ho. Els 10 minuts de, teoricament, ball comunitari, són d’una soledat espectral. Perquè els intèrprets no connecten entre ells i perquè es desentenen de convidar l’audiència a baixar a la pista. En tot cas, els que ho fan, no reben cap impuls de complicitat i acaben esgotats al primer tema. La crida juvenil no és entusiasta, si no que és desesperada. Cremen les naus i rebenten el seu somni de triomfar en un espot minoritaro com el bàdminton.

Són fidels als universos dels seus mestres Rodrigo García a qui citen; Angélica Liddell (les primeres imatges del primer pla del naixement són perturbadores i recorden Génesis 6, 6-7) o Conde de Torrefiel (La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento). Mantenen una dialèctica constant, percutora d’imatges i de móns desesperats en el que ells sempre són els perdedors, patètics, per forçar la incomoditat amb l’espectador, en bona part dels casos). L’extenuació d’uns cossos nus untats a l’oli evoquen també Jan Fabre (Belgian rules). Fundación Agrupación Colectiva són dels que no els fa res no acabar-se l’entrepà de berenarç, deixar-los a mig mossegar sense ni preocupar-se d’acabar amb el tall i deixar la crosta. Poden decidir fer un tomb diferent al que triarien els seus referents. Són rebels amb causa. Al costat, una coreografia de cossos, vulnerables i provocadors alhora, que neguitegen. Ensenyen els seus cossos i miren als ulls amb la seguretat que transmetrà una incomoditat trasbalsadora al públic.

Francesc Cuéllar recicla part del seu treball de fi de carrera a l’Institut del Teatre. Com unes nines russes, saben treure les capes de la ceba i portar el públic de la ficció més inverosímil a la primera persona del singular. I, tot rematant-ho amb una imatge horrorosament preciosa, o tediosament insípida. L’ànim de l’espectador navega per una muntanya russa de sensacions. Fins al punt final que un video de joves exposant-se al límit fent cabrioles als sostres dels gratacels il·lustra la seva buidor, sense filtres, qusi obscenament. Segurament, s’agrairia que l’obra no desbarri per tant cantons, que sàpiga concentrar-se i destil·lar la mala llet de manera ben afinada. La colla d’actors que han sortit de José y sus hermans estan sobreexplotats. Amb dos anys han creat dos espectacles (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos y Arma de construcción masiva) però a més n’han creat de propis. És el cas de Glòria Ribera (Versiones parciales de mi vida y mi gloria), Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel (Livalone) o la direcció de Francesc Cuéllar (Estigmes) i la interpretació del propi Cuéllar fent de Santiago Rusiñol a l’Illus Mysticum d’Albert Arribas.

El talent és immens però va sent hora de cuidar-lo i mirar-lo d’anar canalitzant.