Arma de construcción masiva

informació obra



Direcció:
Sílvia Ferrando, Ana Vallés
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Il·luminació:
cube.bz
Autor:
Ana Vallés
Sinopsi:

Seguint amb el camí iniciat per Los bancos regalan sandwicheras y chorizos sobre els rastres del franquisme en l’actualitat en una generació jove, aquesta vegada la companyia José y sus Hermanas ha decidit submergir-se en l’educació a Espanya avui, la nostra educació en les seves múltiples facetes.

Com ens situa la nostra educació al món i de quina manera ho llegim? L’educació a l’escola, amb totes les reformes educatives i protestes que ha patit el país; l’educació familiar i del nostre entorn; l’educació del món de les imatges, de la música, dels mitjans, de les xarxes. Tot allò que ens impacta i “educa”. Tots aquells constructes socials i lingüístics que assumim com a propis i validem.


Crítica: Arma de construcción masiva

02/03/2019

Cossos per a la revolució contra les cadires

per Jordi Bordes

Tornen amb la seva contundència José y sus hermanas. Aquest cop, probablement, amb un discurs més ben trenat. Amb un major equilibri i coherència en el discurs que continua aclaparant i desarmant tòpics preconcebuts. Potser aquest ordre li treu un punt de l’espontaneïtat i el ritme de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos però segueix sent altament recomanable. Ara, la companyia pensa en el llast de l’educació. La que es presenta empaquetada a l’escola i també la que es viu portes endins, a casa. Es colen altres idees paral·leles de situacions que, si no són veritat, ho podrien ser i que interessen prou erquè trenquen els esquemes jeràrquics de fa dècades. 

Les veus joves d'avui són inconformistes com sempre però, ara, a més, es reconeixen contradictòries. Algunes exemples similars són els de My low cost revolution (de fet, alguns integrants són de José y sus hermanas), però també es revoluciona els ideals d'èxit a La mujer más fea del mundo i d'història a Pocahontas, o la verdadera historia de una traviesa.

En molts casos són monòlegs a públic expressats en primera persona sobre fets personals. Però també hi ha les reflexions que es llancen a l’aire, sense voler ser profètiques: denuncien la cosificació de l’alumna, la necessitat d’enquadrar-lo en un sistema educatiu (canviant per raons polítiques, per més inri) i que mai apel·la al desenvolupament de l’alumne. Voldrien cremar tots els pupitres i reivindiquen que el cos, amb les seves múltiples estètiques, modulin el futur de l’ensenyament. La construcción masiva del títol, sentencia la societat a viure segons formes arcaiques. Revolució a les aules.