El text insinuant d’Anna Maria Ricart es desplega en un soterrani, a mig pintar. És un lloc amagat, secret, de joc permès de tres noies que estan descobrint el risc de passar-se una fulla de ganivet pel cos. Estan naixent a la vida que atenalla aquest uniforme d’escola privada, aquestes lliçons de prohibir i capar l’experiència per la por a queè en sortin ferides. El món infantil de pedaços i pròtesi de Marta Carrasco s’exposa en aquest espai a mig construir o reformar. L’espai, com la llum, com el text, és insinuant suggerent, deixant racons d’ombra per a què cadascú invioqui els seus fantasmes.

Aquella roba, més aviat aspra, que mira d’eliminar diferències sota d’una jerarquia vertical dominada pels adults, acaba resultant porosa amb el joc. Primer són imaginacions innocents, que evoquen al joc de la cadira, a l’imaginar-se com serien en un altre estadi, a completar la frase que deixa l’altra amiga a mitges… A conjugar el verb en futur i en condicional. Contínuament. Però, mica en mica, perquè el seu cervell necessita experimentar i tastar el risc: robar el vi i unes copes (cadascú l’agafa de forma diferent però beuen com si fos un ritual secret); alternar la veu protagonista; deixar els llums del mòbil i els missatges de veu per a destapar una relació presencial, humana. Tenen necessitat d’imaginar com és el noi, l’home. És una part de la vida que ningú els ha deixat tastar encara i juguen a substituir-lo, tot fixant-se en el comportament dels seus pares (que prefereixen menjar carn a amanides verdes).

Amb aquest plantejament, l’obra va creixent en intensitat. Les actrius mantenen un joc de mirades còmplice, uns ulls que brillen puntualment com si fos la primera vegada de les coses. El públic veu per un forat i tem per les vides de les jovenetes que es van exposant, sense sortir d’un espai aparentment tancat, protegit, segur. Des d’aquella cambra tancada., però, arriben a tastar brins de llibertat, d’experimentació. I ho fan les tres juntes, pas a pas, amb els dubtes i les indecisions, ara de l’una ara d’una altra. Com les flors que s’obren i deixen obrir els seus pètals, el seu ritual secret també s’ha de produir. Les conseqüències del fets no compten en un temps que només sap mossegar el present.