Abans de la irrupció de la Solange, el nom del centre –Residència
Bon Repòs– era del tot adient, però potser no tant l’eslògan que l’acompanya:
“on es tonifica tot el cos”, que només adquireix tot el sentit amb l’arribada d’aquesta
dona decidida i animosa que acaba d’enviudar i no vol dependre de la seva filla.
I és que la Solange és un belluguet encisador que capgira la vida dels seus
companys, instal·lats fins ara en la rutina diària dels àpats, la migdiada, les
manualitats, les capcinades davant el televisor… i el potet de les pastilles.

Sense obviar alguns dels aspectes més durs i cruels de la vellesa
–la solitud, la manca d’objectius, la minva de les facultats físiques i
mentals, o la sovint difícil relació amb la família–, el muntatge de les
Antonietes s’allunya de les seves propostes anteriors –generalment singulars adaptacions
dels clàssics, tot i que aquest tampoc no és el primer text de creació que
estrenen– per endinsar-se en la quotidianitat de l’eufemística “tercera edat”.
Oriol Tarrasón fa un retrat agredolç, ple de tendresa –en certs moments
divertidíssim i no exempt d’optimisme– d’aquesta realitat centrada en una
residència un pèl utòpica, però amb trets reals i recognoscibles, on la Rosa
–la cuidadora que també necessita ser cuidada a qui Annabel Castan dona vida i
sentiments–, el Mateu i l’Ernest –dos companys d’habitació que maten les hores
fent-se la guitza– i la Solange n’esdevenen els protagonistes principals.
Cadascú es construeix una realitat a la seva mida –la Rosa s’arrapa a la feina;
en Mateu, a la seva ràdio, i l’Ernest, a la hipotètica arribada del fill que el
traurà d’allà–, tranquil·litzadora i sovint prou confortable, però tan fràgil
que aviat serà esberlada per la nova resident, que els obliga a enfrontar-se als
seus fantasmes.

Pep Ferrer és un Mateu una mica milhomes que amaga les seves pors
rere una fatxenderia irònica, mentre que Quimet Pla esdevé un Ernest
perepunyetes i malcarat, amb tendència al pessimisme, però amb ànima “torera”.
Captivats per l’empenta i l’encant de la Solange, les seves irrefrenables ganes
de viure, d’il·lusionar-se i de viure noves experiències, ambdós personatges
decidiran tirar pel dret i explorar nous horitzons.

Molt ben acompanyats d’un grup d’actors i actrius aficionats que
ajuden a donar-hi versemblança –una remarcable i feliç iniciativa–, Annabel Castan,
el tàndem format per Pep Ferrer i Quimet Pla, i la fabulosa Imma Colomer
broden, literalment, els seus papers.

Un dia
qualsevol no és només un muntatge que ens ho fa passar bé, sinó un
d’aquells que després ens emportem a casa, perquè el seu transfons ens encara
amb una realitat i una problemàtica individual i social no gaire ben resoltes sobre
les quals cal reflexionar i, per descomptat, actuar.