Algunes
desercions van marcar la segona i última funció al Grec del darrer espectacle
de Rodrigo García. García va irrompre en l’escena teatral madrilenya fa més de
trenta anys amb una força aclaparadora i un llenguatge escènic propi del que
han begut creadors i companyies més joves. L’artista, d’origen argentí, es
situa a l’altre extrem de l’estètica del llis, el polit i el brillant que
Byung-Chul Han identifica com el discurs estètic dominant i que té en el
smartphone la icona perfecta. No sé si això pot explicar en part o totalment
aquestes desercions, perquè la seva obra és plena de plecs i replecs, d’arestes
que fereixen; és bruta i brutal. García, fidel a sí mateix, ens ofereix una obra
en la que es barregen diferents llenguatges escènics i plàstics, no amb una
voluntat d’hibridació sinó com exponent de l’amplíssim univers referencial que
manega i que l’allunya de tendències i modes passatgeres.

La Enciclopèdia
de fenómenos… fa referència a l’obra de Charles Fort El llibre dels
condemnats, un text del segle XIX on l’autor nord-americà recull un bon
nombre de fenòmens paranormals de la història que escapen al paradigma
científic i són negats i/o rebutjats com a dignes d’estudi per la ciència. A
escena, dos dels seus actors/còmplices més preuats, Juan Loriente i Gonzalo
Cunill com a Pippo i Ricardo. Els dos personatges són membres d’una societat
que, seguint el model de les lògies maçòniques sud-americanes del XIX,
investiga aquests fenòmens. Rodrigo Garcia posa sobre l’escenari la creixent
desconfiança que genera l’academicisme científic en el món actual i que es
tradueix en tota mena de teories, més o menys estrafolàries, que van guanyant
adeptes. Llança tot el seu arsenal creatiu contra la deïficació de la ciència i
les seves sofisticades tecnologies.

En la plasmació
escènica d’aquesta situació, desplega el seu univers creatiu. Experimenta amb la
projecció de vídeo en una pantalla fragmentada en tres cossos diferents que
funcionen alternativament com una unitat o com a elements independents. Mentre
a l’escenari Caballito Netlabel i Chico Trópico s’encarreguen dels efectes
sonors i de la música en directe, els dos personatges, caracteritzats de forma
lleugerament grotesca, acampen en un espai obert indeterminat. Amb el seu ús
maldestre dels objectes i els seus erràtics desplaçaments, van generant un caos
escènic important (habitual en els espectacles de García): una artística “acumulació”
ara no tan detrítica com en altres ocasions i molt menys viscosa que en els
seus espectacles amb La Carnicería. També han desaparegut els animals vius a
escena (cargols, ratolins, paneroles, llamàntols!) que aquí són substituïts per
formes orgàniques d’alguna manera “vives” o animades que podrien ser
contemplades com éssers alienígenes. Al mateix temps, les pantalles ens mostren
fragments inconnexes de l’esmentat llibre en una tipografia de difícil lectura
alternant-se amb altre tipus d’imatges: algunes de contingut sexual explícit,
altres dels propis protagonistes, referències al món publicitari, etc.
L’espectador, davant tot aquest desplegament d’estímuls visuals i sonors
pràcticament inabastable, ha de claudicar de voler copsar-ho tot. En termes de tempo
teatral aquesta presentació s’allargassa deliberadament. Rodrigo García es pren
el temps que li cal per construir el caòtic espai escènic a la vista dels
espectadors com si es tractés d’una instal·lació al MACBA.

Després hi ha la
xerrameca d’aquests quasi pallassos Pippo i Ricardo, un doll de paraules en una
mena de monòlegs interns encadenats que barregen descripcions d’hiperbòliques situacions
quotidianes amb aforismes del tipus: La “certesa” és un deliri crònic! Loriente
i Cunill van deixant anar text amb un posat de borratxos enganxats a la barra
del bar. Hi ha parrafades -bafarades alcohòliques- que poden ferir les oïdes
poc avesades a l’escatologia combinada amb les Variacions Goldberg. Rudesa i grolleria conviuen amb cites
bíbliques. És el llenguatge escènic d’un creador desbordant que escapa a
qualsevol intent classificatori i rebenta els paràmetres estètics convencionals.
Provocador i iconoclasta, posa en boca dels seus personatges càrregues contra
el feminisme mainstream, fa apologia de tot tipus de drogues o relaciona
Shakira amb Nietzsche i Rimbaud… juga a confondre l’espectador fent parlar a
les seves criatures en tercera persona d’ells mateixos. Tot plegat conforma un
espectacle delirant pel que plana l’ombra d’Antonin Artaud i Alfred Jarry hi
treu el cap de tant en tant. Rodrigo García mai ha sigut fàcil ni complaent; sense
abandonar el punk, ha rebaixat el to “gore”, mentre continua incomodant i
sacsejant el públic. A mi, particularment, m’entusiasma la incontinència verbal
que a mode de vòmit escampa per tot… em fa riure, molt (potser és una qüestió
generacional). Després em veig furgant en aquest vòmit… i em fa pensar i
replantejar-me algunes coses.