Al seu primer espectacle, ‘Sketchofrenia’, un joveníssim Guillem Albà desprenia un ritme
frenètic carregat d’humor per fer-nos oblidar les cabòries. Posava molts
elements a l’escenari, canviava contínuament de vestuari i, sobretot, feia un
clown molt estripat. El dirigia Jango Edwards. Ara, 12 anys i sis espectacles propis
més tard, també ens vol fer riure i desconnectar del dia a dia, però amb una fórmula
que grata més enllà, fent-nos reflexionar.

Albà s’ha llençat de cap, armat amb una potent família escènica –alguns l’acompanyen
des del primer dia– que el fa créixer exponencialment. Junts, amb molta escolta
i amb tot el temps i distància necessaris (s’han concedit un any de creació),
han configurat un espectacle que salta inconnexament de frame en frame, com un
tràiler de qualsevol vida, que ens ensenya això: com vivim. I que bàsicament
(quan ens distraiem) és poc connectats amb el present i amb el nostre jo
interior, ocupats en mil coses alhora, la majoria obligacions, deixant la
felicitat per més tard. Per quan tinguem una estona.

Qui hagi seguit la trajectòria del clown hi
reconeixerà molts trets del seu ADN artístic. Tant el més poètic: com el teatre
visual de ‘Trau’ que va seduir els Love
of Lesbian i l’intimista de ‘Pluja’,
com el més alegre i energètic: com a ‘Flirt’
i ‘Marabunta’, amb la combinació de
gags i la música com aliada. Novament, es carrega la quarta paret revolucionant
el pati de butaques, com va fer especialment a ‘Rhum’ –on era un més de la troupe,
però va deixar empremta– o presentant gales de teatre. La diferència és que
ara, per primera vegada, ha mesclat les dues cares. L’introvertida i
l’extravertida, la que toca individualment i la comunitària, que aconsegueix
que tothom acabi abraçat compartint un esplèndid carpe diem. El resultat és un viatge emocional que, si bé s’ha
d’acabar d’ajustar per una circulació perfecta, condueix el públic per una autèntica
muntanya russa de sensacions. El repte és difícil: de l’exaltació, amb la
pressa i la cridòria; al relax, gaudint de les petites coses, com la
tranquil·litat del mar o una bucòlica posta de sol. Només cal prémer el botó de
la pausa. Recordar que la calma també és una opció.

Però els seguidors no només hi veuran el
Guillem Albà pallasso que ja coneixen. Avançant en la línia de ‘Pluja’, hi descobriran un artista més
madur que explota el seu talent pel gest, la seva sensibilitat i persona traient-se
capes de sobre i el seu interès per treballar el llenguatge escènic en un
sentit més ampli però amb la màxima senzillesa, parant gran atenció al disseny
de llums, so, ombres, moviment… i també al teatre de titelles, amb qui l’uneix
una veritable família de sang: L’Estaquirot Teatre. Albà es dona temps per
esplaiar-se, per investigar, per jugar… i és així com troba moments certament
divertits, d’altres de reveladors i d’altres que, simplement, són un regal per
l’ànima. Aneu a caçar-los.