Guillem Albà ha lligat els seus mons antagònics: el de Marabunta (festa i connexió amb el públic) amb la intimitat de Pluja o Trau. Ho fa a Calma! Convida a perseguir la vida tranquil·la, i allunyar-se de la tecnologia alienant, alhora que presenta un esbojarrat presentador (que podria sumar-se als seus personatges surrealistes de Sketxofrenia). El públic, un cop entén el codi, es deixa seduir. Per la personalitat immensa (i humana) d’Albà, una de les baules que transformen l’adult en infant amb una sola respiració tàntrica. albà s’exposa generós, amb el risc de no ser gaire comprès i rebre el riure sarcàstic quan ell demana viatjar de revolucions la tensió de l’espectacle. L’espectador ho capta i es deixa portar.

Fins ara, animar l’audiència a intervenir implicava molts wats de potència i una acció molt esbojarrada. Ara, tot i que l’excentricitat hi sigui en el seu personatge Speedlife, o en el que no sap trobar quin és el seu mòbil que està sonant, mentre toca relaxat una tonada intranscendent, Albà ha trobat la manera perquè el públic, canti, s’abraci, desplaci transatlàntics o pilotes de platja, sense necessitat d’exaltar-los. Paral·lelament,ell emprèn capítols de divertida meditació. Hi ha la ironia però també el deis d’accedir a un grau de connexió i calma. No només amb la respiració zen, també amb un mar d’imatges i ombres de colors, que conviden a un viatge ingen però revitalitzant. L’abraçada final, a la porta del teatre, completa la idea de voler transmetre alpúblic un punt de veritat i humanitat pels porus de la pell.