Titzina torna als escenaris de Catalunya fidel
als seus principis: teatre de text i de denúncia, desdoblament dels actors en
diversos personatges, documentació seriosa sobre el tema, credibilitat a l’hora
de la representació… Aquesta cinquena peça de la companyia de Cerdanyola
recupera un succés ocorregut l’any 2000 en un petit poble dels Andes per
destapar tota una trama de corrupció moral, d’abús de poder, d’enganyifa i d’avarícia
i prepotència: el que va passar va ser que un camió d’una empresa minera va vessar
accidentalment mercuri líquid en un petit poble. L’empresa (una empresa europea,
esclar) va oferir diners a la població per recollir el mercuri escampat, sense
saber els efectes que allò provocaria en la seva salut. Pako Merino i Diego
Lorca tracen un paral·lelisme amb la colonització de la zona: Pizarro va
enganyar Atahualpa, l’emperador inca, per obtenir tot l’or de la zona.

El diàleg principal entre un empresari que
arriba al nou món amb ordres molt concretes i l’alcalde del poble no deixa de
ser la trobada de dos mons, tal com va passar al segle XVI. Per això la comparativa
(odiosa) entre els dos personatges actuals (l’empresari miner i el representant
del poble) i històrics, Pizarro i Atahualpa. La innocència contra la
prepotència. Ha canviat gaire el panorama en cinc segles? Les mentides que va
dir el conqueridor al seu presoner inca per quedar-se amb l’or de l’imperi
venen a ser les mateixes que les de l’empresari per quedar-se amb el mercuri.
Humanitzat amb constants trucades telefòniques (complicades: les línies, ja se
sap, la cobertura…) als seu fills i disfressades les seves raons amb
discursos llaminers i inapel·lables (el benestar, la riquesa, la millora de
vida, el progrés…), l’empresari topa amb aquest home, presumptament ignorant,
poca cosa, insubstancial, però amb una amplitud de mires que desarma la
clarividència de qualsevol discurs que pot portar aprés el seu visitant. “¿Ese
dinero hará que dejemos de escupir sangre?”, li preguntarà l’alcalde.

Els dos actors donen vida a diversos personatges
amb canvis mínims de vestuari, de gest o de mirada. Veurem desfilar les dones
del poble, l’alcalde, una mena de sindicalista incorruptible, l’empresari amb
les seves converses amb els patrons, i amb la família, els primers conqueridors
i els primers estafats, segles enrere… Tot té un sentit, tot està estudiat,
res no és gratuït.Tot, verbalment i físicament, no deixen de ser escopinades de sang.

La batalla dialèctica entre l’alcalde i l’empresari
destil·la moments de gran hipocresia, de vergonya aliena, de cobdícia, d’arrogància…
I moments de dignitat per sobre de totes les coses. El contrast es total i cada
protagonista anirà modelant les seves idees, reforçant-les o descobrint-les
deixant a l’aire una qüestió de fons que denúncia una injustícia flagrant
convenientment “justificada” pel discurs imperant, sovint emparat en l’etern
bucle infantil del “però tu més”, tal com s’està veient actualment als
mitjans de comunicació.