La proposta més recent de la companyia Projecte Ingenu s’ha capbussat en el recull de cinc peces teatrals de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – 2008), escrites a la dècada dels anys cinquanta del segle passat i dedicades al mite de Don Joan. Però la jove i ja valorada companyia no s’ha conformat a representar el muntatge amb vocació convencional pel que fa al text sinó que ha capgirat l’ordre original pel que fa al gènere i s’ha imaginat el popular personatge llibertí i faldiller en el cos d’una dona, a la qual ha titllat de “dona pantera”, parodiant precisament el títol d’un dels poemes palaufabrians. A més, l’atzar ha trucat a la porta i s’han trobat que el cineasta Jacques Tourneur va rodar una pel·lícula amb el mateix títol el 1942 —amb una protagonista torturada per la por que si s’excitava sexualment es podria convertir en pantera ferotge—, uns fragments de la qual formen part de l’apartat de projecció que caracteritza el muntatge.

I és en aquesta posada en escena on descansa el màxim interès de l’experiment escènic que transita pel camí de les mal anomenades noves tendències malgrat que, en utilitzar al màxim el recurs del vídeo i projecció en directe, ho fan amb un sentit innovador que obliga els espectadors a escollir amb quina mirada es volen fer seva la trama: ¿amb el que passa realment a l’escenari, amb el muntatge videogràfic que es projecta en dues pantalles a banda i banda d’un escenari rectangular o, fins i tot, en una tercera càmera oculta dins el camerino on els intèrprets la fan petar abans de sortir a escena?

La companyia destil·la un max mix del teatre de Don Joan de Palau i Fabre —la dramatúrgia és de la “dramaturga oficial” de clàssics del teatre actual, Anna Maria Ricart— amb els seus arguments bàsics, primer amb un don Joan (Xavier Torra) i després amb la seva versió femenina (Roser Tàpias). Ell, en una sessió de psicoanàlisi que té aires de procés de rodatge d’una websèrie casolana. Ella, en un judici acusada de la seva addicció sexual, presidit per un tribunal masculí que es recanvia per un de femení, tot i que igualment acabi condemnada pel seus actes, un judici que té aires d’Inquisició i de cacera de bruixes medieval.

A l’espectador el seduirà comprovar com es poden produir efectes de gravació en vídeo vistos a la pantalla amb un cap blanc de porexpan abillat amb perruca postissa i una mà, o com s’aconsegueixen efectes expressius vistos a la pantalla en primer pla i difícils de veure a ull nu en directe. En algun moment, la companyia fa també de “pseudoagrupaciónseñorserrano” amb figures en miniatura o vídeos des del móbil, aconseguint sempre que el teatre, la música (Gerard Marsal), l’òpera (Mozart), el cinema (Tourneur) i el teatre (Palau i Fabre) es fonguin en una única disciplina inclassificable, apta, això sí, per a espectadors avesats a propostes no només experimentals sinó també trencadores. (…)