Un espai central
i longitudinal de representació, i dues grans pantalles situades a banda i
banda d’aquest espai a las quals haurem d’estar molt atents tota l’estona,
perquè el que passa a una d’elles, no és el mateix que el que passa a l’altra.
Aquesta és la disposició espacial que ha triat Projecte Ingenu per tal
d’endinsar-se en el mite de Dom Joan a la manera com el va abordar en múltiples
ocasions aquell gran erotòman sempre interessat pels camins que segueix la
seducció que va ser Josep Palau i Fabre , i desdoblar-lo alhora en el seu alter
ego femení, la no menys compulsivament seductora Donya Joana.

A una d’aquestes
pantalles, i ficada alhora dins de la pantalla de l’ordinador, ens hi trobem
tot just entrar al teatre  “La dona pantera” (“Cat People”. 1942 ) del gran
Jacques Tourneur , clàssic entre els clàssics del cinema de terror amb petjada
freudiana la protagonista del qual fuig de la sexualitat com del dimoni  perquè sap que el desig desferma la fera
salvatge que dorm dins d’ella , i la transforma en pantera depredadora. Mentre
tant, a l’altra banda , i envoltada per la resta de la companyia , es va
maquillant per sortir a escena l’altra dona pantera , aquesta depredadora del
sexe  potser més “Cat Woman” que “Black
Panther” que contràriament al que li passa a la de Tourneur, no para de saltar
de llit en llit. I malgrat tot, aquestes dues dones tan suposadament diferents,
tant quan fugen del sexe que les converteix en bèsties assassines com quan es
lliuren amb delit a ell, manifesten un neguit compartit davant la
impossibilitat d’explorar el sentiment de l’amor.

Un neguit al qual
tampoc és immune el mateix Dom Joan , també ell ben present a l’espectacle
entre tanta pantera. Aquest Dom Joan també ha començat a sentir el forat
anímic de les mancances emocionals, i ara es passa el dia a la consulta del
psicoanalista: de fet, si el deixessin , no es separaria mai del seu terapeuta .
Quelcom gens sorprenent, d’altra banda: el seu mite ha estat qüestionat i tocat
per totes bandes des de fa segles , i la mateixa sublim partitura del “Don
Giovanni” de Mozart que tants cops ensenya el nas al llarg de l’espectacle i
per a la qual Da Ponte va escriure un llibret també ben revelador, deixa
constància de les seves febleses. Al text que Marc Chornet ( director d’aquest
i de tots els espectacles de Projecte Ingenu) i Ana Maria Ricart ( responsable
d’una adaptació que juga amb diversos textos de Palau i Fabre) han confeccionat
per presentar el muntatge, remarquen la forma com el gènere els hi reserva al
Joan i a la Joana destins diferents, malgrat el paral·lelisme que presenta el
seu comportament seductor . I no deixa de ser una irònica paradoxa que quan
Donya Joana, sotmesa al judici final (  que segons sembla no deixa de ser una prèvia,
a l’espera del  diví judici sumaríssim
universal del qual parlen les Escriptures ) , reclama un tribunal femení,
aquest tribunal la sotmeti a una condemna digne d’aquell Sartre d’ “A porta
tancada” que deixava anar allò de “l’infern són els altres” mentre tancava
en  una mateixa habitació i per a tota
l’eternitat als tres protagonistes de la seva obra. El tribunal femení però
potser no massa feminista de Donya Joana, la condemna a triar la persona que
vulgui, ben entès que haurà de ser al seu costat al llarg de tota una
eternitat… i un dia.

Parlant
d’eternitat: els creadors de l’espectacle, conviden també a fer un cameo al
protagonista del seu espectacle anterior, l’insigne Doctor Faust capaç de
vendre la seva ànima al diable a canvi d’una mica més de joventut, d’una mica
més de plaer. I encara que Faust no surti fins gairebé el final , el tema
sembla donar voltes tota l’estona: tant Don Joan com la Pantera – i aquest
també és un tema clàssic que apareix sovint quan s’analitza el mite- busquen
amb el seu permanent estat de seducció fugir de la realitat , eludir la Mort,
creure en la possibilitat d’una eterna joventut i una eterna bellesa que no
requereixi passar pel tràmit de la vida eterna.

Tot això, la gent
d’Ingenu ens ho explica explorant totes les possibilitats videogràfiques que
tenen al seu abast , fent que el nostre cap vagi tota l’estona d’una pantalla
cap a l’altra intentant no perdre tampoc el punt de la perspectiva que ens
ofereix observar la realitat escènica que es representa davant nostre
prescindint de l’aparell virtual. I ho fa assolint resultats estimulants, tot i
que de vegades un xic irregulars. No tot el que intenten captar les càmeres,
presenta el mateix interès. Més d’una vegada, la pantalla et transmet imatges que
poden semblar una mica supèrflues , i més d’un cop també – com passava una mica
ja a “inFaust”-  et quedes amb la
sensació que l’hàbil dramatúrgia podria anar encara una mica més lluny. Potser
l’excés d’estímuls se’ls hi escapa de vegades de les mans als i les Ingenu ,
Tot i que el seu treball, continuï resultant ben estimulant.