Heu vist “La
novia vestida de negro”, aquella molt hitchcockiana pel·lícula de François
Truffaut que al seu moment va ser maltractada per la crítica, però que amb el
temps es convertiria  en obra de culte i
font d’inspiració del  Quentin Tarantino de
“Kill Bill”?  A la peli de Truffaut,
Jeanne Moreau interpretava una dona a la qual li maten el marit d’un tret tot
just sortint de l’església en la qual acaba de casar-se. El seu vestit de núvia
tacat de sang és a punt de portar la Julie ( que així és com es diu el
personatge)  cap a la bogeria i el
suïcidi. Però finalment, decideix deixar de banda  l’autodestrucció per lliurar-se a  una venjança rigorosament planificada ( tot i
que també aquesta mena de venjances, acabin resultant sempre al final
autodestructives).

La protagonista del
monòleg per a tres veus de Queralt Riera ( un únic personatge interpretat per tres
notables actrius: Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomàs ) acaba de
passar quan la coneixem per un tràngol molt semblant al viscut per la Julie.
També a ella li han matat el marit ( una mica mafiós, tot cal dir-ho) el mateix
dia de la seva boda. Però amb una diferència que encara empitjora les coses: a
ella li han assassinat el seu home  abans
que ho fos per complert ; abans que pogués  pronunciar les paraules màgiques – “sí, vull”-
 que ho canvien tot a nivell legal. Ella no
pot ni tan sols presumir de ser una vídua negra , perquè a ella li han mancat
uns quants segons de res  ( hi ha
assassins molt desconsiderats) per arribar a l’status de dona oficial del
difunt. I això, en el seu cas, té un important pes específic. Per a ella, un
casament amb tots els seus ets i uts i amb un tros d’home com aquell que ara
s’ha convertit en un tros de cadàver, significava deixar darrera un passat que
semblava destinat a ser sempre el seu present.

Frustrada doncs
la boda ( convertida finalment en una boda gairebé  tant vermella com la de “Joc de Trons”) i
sense esma per treure’s el seu vestit tacat de vermell , la protagonista
triplicada del text de la Queralt , amb el cap massa perdut per planificar cap
mena de venjança, ha preferit fugir on més lluny millor. I ha acabat a la Grand
Central Station. Quelcom que per una noia de Santander que no s’ha mogut mai de
l’hostal familiar en el qual els clients han abusat reiteradament d’ella amb el
beneplàcit patern, vol dir arribar ben lluny . I quan arribes tan lluny, i quan
ho fas per circumstàncies tan devastadores ( tant, que encara no has tingut
temps de fer-te a l’idea de quina és la teva situació actual) , es possible que
et quedis ancorat o ancorada sense poder donar ja un pas més en cap direcció
precisa. Llavors passen els anys, i tot es torna més i més confós, i allò que
sembla el teu jo actual i allò que era el teu jo quan vas arribar a l’estació i
aquell altre jo dels teus dies d’infància i adolescència viscuts entre abusos ,
silencis, i somnis de canvi radical, s’acaben barrejant una mica massa. I tu
continues amb el teu vestit tacat de sang ( pobre de qui vulgui treure-te’l ).
Però ja no ets un núvia marcada per la tragèdia. Ara t’has convertit en una
sense sostre patètica , que només s’alimenta de deixalles, i de records que
també són deixalles.

Riera comença el
seu text amb aquesta arribada a la Grand Central Station marcada encara per la
perplexitat del que s’acaba de viure. Tan marcada que , de fet, tot el fragment
inicial de l’obra està impregnat d’una comicitat distanciadora que li
proporciona a l’espectacle els seus millors moments. Diria que més tard, quan
la consciència de la realitat i el dolor de tot el viscut fins l’arribada a
Manhattan comencen a fer-se inapel·lablement palesos , la proposta perd un xic
de força, com si la necessitat de deixar en evidència el dramatisme de tot
el  que ha viscut aquesta dona amb tres
veus i una única història , no estès al mateix nivell  del 
dramàtic rerafons que es desprenia de l’humor terrible del tram inicial.
Tot i així, som davant un ben estimulant treball de dramatúrgia, defensat amb
ungles i dents pel seu trio d’actrius.