Alçat, a uns pocs metres de terra, hi ha un niu. És de mida humana, doncs del seu interior hi van apareixent les cries, d’aspecte adult i actitud infantil. Proven d’aprendre a volar. Probablement la més agosarada de les aventures humanes: madurar. Nou intèrprets així ho expliquen, només amb moviment, empatia i enèrgica actitud. Gens fàcil, en particular, retratar l’etapa de l’adolescència i la primera joventut. Ho tracten des de la proximitat generacional, sense discursos, amb la transparència de la dolçor per un temps llunyà. Juguen. Gaudeixen.

La veritat s’imposarà: qualsevol ho sabia. No és només perquè ensenya les urpes amb les accions més obscures. Humana condició… És sobretot perquè el mot, el discurs, va prenent força, ocupa l’espai que abans gest i moviment protagonitzaven. Ho afecta tot: la història, el to dels comediants, l’obra en conjunt. Acaba, el darrer terç, sent un espectacle de text mentre els seus ballarins es transformen en actors. Metàfora inflamada: quan el gest s’explica… Gravetat.

Res de tot plegat seria possible sense un elenc excel.lent: multidisciplinars. En el sentit més noble de la paraula: es presenten com a “comédians”. Aquella tradició francesa, mig existencialista, mig pura broma, en què es tracta de posar en escena la vida com a tragèdia. Alerta! Res de drames! Aquella idea que relliga amb el més profund i contundent d’allò que el teatre pot oferir: una reflexió sobre aquesta patètica i divertida manera de transcendir la més pura absurditat. 

I a sobre fan riure de debò amb tot plegat. Què més volen!